El tresor

Era un dia estiuenc. Un dia calorós, un dia on la gent pren el sol, va a la piscina o, simplement, no fa res. En Jordi era a casa seva, avorrit. Això de no anar a l’escola no li agradava, perquè com era petit, sempre havia d’estar a casa durant l’estiu. A casa seva hi vivien son pare, que sempre treballava; sa mare, que també tenia sempre molta feina, i el seu avi, que era el propietari de la casa, ja que era d’herència familiar.

Cansat de jugar a la seva habitació, en Jordi baixa les escales i entra corrent a la cuina i, enèrgicament, estira les faldilles de la seva mare.  

—Mama, mama, m’estic avorrint! Vull fer alguna cosa divertida..!!

—Ai fill meu, cada estiu amb la mateixa cançó... Que ja tens 9 anys, no pots venir sempre amb els mateixos romanços! Tens un munt de joguines a la teva habitació per entretenir-te, perquè no hi vas?

—Perquè m’avorreixen, ja hi he jugat moltes vegades! Vull fer alguna cosa divertida mama, que m’avorreixo molt..!

—Fill, jo ara no puc jugar amb tu, que tinc molta feina!

Enmig de la conversa entre mare i fill, va entrar en Pere, l’avi d’en Jordi i el pare de la Rosa. Era alt i amb el cabell blanc i, per l’edat que tenia (75 exactament), tenia molta vitalitat.

—Què feu tots dos aquí? Jordi, i aquesta cara que portes? Què et passa?

—Vull jugar i passar-m’ho bé, però la mama no vol jugar amb mi.. I no vull les meves joguines, vull fer alguna cosa diferent!

—Ai fillet meu, em recordes tant a mi quan tenia la teva edat... Si vols ja jugo jo amb tu!

—Tu?? Què podem fer plegats que sigui divertit?

—No has dit que no volies les teves joguines? Doncs jugarem amb les meves de quan jo era petit! Acompanyem a les golfes que t’ensenyaré coses que mai havies vist!

—De debò? Però no seran joguines de vell, oi??

—Jordi! No li parlis així a ton avi!! —Va dir la Rosa en to enfadat.

—Hehehe. Ets un descarat. Acompanyem i ho podràs esbrinar —Va dir en Pere picant-li l’ullet.   

En Pere agafa de la mà en Jordi i tots dos s’encaminen cap al pis de dalt. Quan arriben, en Pere fa baixar una trapa del sostre tot estirant un fil. Aleshores pugen les escales velles i brutes de pols fins arribar a les golfes. Quan són dalt, l’avi d’en Jordi comença a buscar i, durant uns minuts, camina per aquella sala mentre remuga alguna cosa. Finalment, s’atura i diu:

—Jordi vine, ja ho he trobat!

—Què has trobat avi?

—Ajuda’m a treure-ho i ho veuràs!

Així, l’avi i el nét, amb gran esforç, agafen un baül ple de pols i teranyines i comencen a arrossegar-lo per les golfes. Finalment, aconsegueixen treure’l d’aquell cúmul de trastos i el deixen enmig de les golfes.

—Ecs avi! Què és això? Sembla una capsa bruta i molt lletja!

L’avi el mira de reüll i fa una mitja rialla.

—Com pots dir això marrec? Aquesta capsa lletja que tu dius és un bagul que em va regalar el meu pare quan era petit perquè hi posés totes aquelles coses importants per a mi.

—Per això et va regalar aquesta capsa?

—Home... També perquè hi guardés tots els trastos, que era tan desendreçat com tu!! Va, deixa de fer preguntes i anem a veure què hi ha per aquí dins!

En Pere va bufar el bagul per treure’n la pols. Aleshores, amb molt de compte, va començar a obrir-lo ben a poc a poc, com si no sabés ben bé que hi podien trobar allí dins. Un cop obert, en Jordi i en Pere van treure el cap per damunt del bagul i van donar-hi un cop d’ull. En Pere es va quedar dos minuts sense dir res, els seus ulls brillaven d’il·lusió i els tenia vidriosos i cristal·lins.

—Avi, què tens que noi dius re? Què hi ha?

—Ara Jordi, t’ensenyaré els béns més  preuats de la meva infància!

Així, en Pere va començar a treure capses i més capses de dins del bagul. Tot eren jocs antics, d’aquells que s’utilitzaven anys enrere, quan la televisió no era  a l’abast de tothom i les consoles de joc i els telèfons mòbils no existien. En Pere va agafar una capsa que tenia escrit el nom de Juegos reunidos Geyper.

—Mira, mira això Jordi. Les hores que vam passar el meu germà i jo jugant a aquests jocs, eren els millors! No com aquestes coses que teniu ara, que us absorbeixen...

—Què dius avi! Això no val res en comparació als videojocs!

—I això? Mira quina baldufa més maca! Aquesta baldufa és molt especial, no és comprada saps? La va fer el meu pare amb les seves mans perquè hi poguéssim jugar! Està feta de fusta i amb corda vegetal! Ja no se’n veuen d’aquestes preciositats! A l’escola fèiem competicions i guanyava la baldufa que estava més estona dempeus!

—Nosaltres també fem competicions, però de videojocs. Portem tots la consola de joc i a l’hora del pati fem carreres en línea!  

—Però què dius? Sembla que parlis amb xinès Jordi... Què si consoles de joc, que si jugar en línea.. No entenc res!

—Avi ets massa gran per entendre-ho! Aquí dins no hi ha res interessant. Em deixes veure si trobo alguna altra cosa que sigui més “xula”?

En Jordi, sense esperar a que el seu avi contestés, va començar a buscar i traginar coses per les golfes. En Pere, mentrestant, tenia el cap a una altra banda: totes aquelles coses que hi havia dins del bagul li havien recordat un temps molt preuat per a ella i, alhora, nostàlgic. No acabava d’entendre com els nens d’avui preferien els ordinadors i els rastos aquests interactius abans que els jocs tradicionals, els de tota la vida.

Finament, després de molt buscar, en Jordi va sortir amb un altre bagul. Aquest però, era diferent, més petit i amb el nom Esteve u gravat en un dels laterals.

—Avi! Mira, he trobat un altre bagul! Aquest no és teu però, és del tiet Esteve!

—Com? Ensenya’m això...

Quan en Pere va veure aquell bagul, es va emocionar. Era del seu germà Esteve. L’Esteve era el seu germà gran i l’únic que tenia. Quan tenia 18 anys va marxar de casa perquè no es portava gens bé amb el seu pare, ja que tenien pensaments molt diferents. Va ser un cop molt dur per la seva mare, però el seu pare mai va demanar al seu fill que tornés a casa. A partir del dia que va marxar el seu germà, ni son pare ni sa mare no van tornar a saber res més d’ell. En Pere, però, havia pogut contactar amb ell alguna vegada, ja que sempre es recordava del seu aniversari i dels dies importants. Tot i això, des del dia en què va marxar de casa, no es van tornar a veure mai més fins al dia de la seva mort, ja fa un parell d’anys.

—Avi, què penses? Què no vols veure què hi ha dins? Potser té alguna cosa interessant!

—Eh..? Ah... Sí, sí, obrim el bagul...

Entre els dos van treure-li la pols i van obrir aquell vell bagul. Quan van mirar dins, però, es van sorprendre: només hi havia un full enrotllat i aguantat amb un cordill.

—Què “xulooo”!! Segur que és el mapa d’un tresor!! —Va dir en Jordi tot entusiasmat.

—Com vols que sigui el mapa d’un tresor? Això només ho fan els pirates! —Va dir en Pere amb una mitja rialla.

Aleshores, amb molt de compte, en Pere va agafar el full i va començar a desenrotllar-lo. Quan va acabar, va quedar ben parat. En el full hi havia, dibuixat a mà, el mapa de la casa i diverses creus que donaven a diferents parts del jardí de casa seva. En cada creu hi posava: lloc on enterrar el tresor.

—Ho veus avi?? És el mapa d’un tresor!! El tiet Esteve era ric i va amagar al jardí de casa un tresor!! Podem buscar-lo? Podem desenterrar-lo?

—No entenc què vol dir tot això... Jordi segurament és un broma que devia fer el meu germà, ell era molt de la broma..

—No avi no, segur que és un tresor fantàstic, com el dels pirates!!

En Pere es va quedar pensatiu durant uns instants. Finalment, com que veia que en Jordi estava molt emocionat per la troballa que havien fet, va dir:

—D’acord. Si vols anem tots dos a buscar aquest suposat “tresor”. Però segurament no trobarem res! Però ja m’està bé, així estarem entretinguts tot el que queda de dia!

—Visca!! Som-hi doncs!! Jo portaré el mapa! Segueix-me avi! Primer de tot anirem a buscar els meus estris d’explorador, la pala i el cubell d’anar a la platja!! Amb això podrem desenterrar el tresor!

—Ai Déu meu... Quan ta mare vegi tot el guirigall que muntarem, no ens tornarà a deixar entrar a casa!

—Però si la casa és teva! Era de la teva família! Podem fer el que tu vulguis!

I així, amb aquestes paraules, nét i avi es van dirigir cap a l’habitació d’en Jordi per tal d’agafar les eines necessàries per anar a trobar el tresor. Un cop a l’habitació i llestos per l’expedició, es van asseure al llit i van mirar el mapa. En Pere, de reüll, mirava el seu nét, que feia cara de felicitat, i això el va alegrar profundament.

—Avi, ja sé per on hem de començar, primer hem d’anar als gronxadors que hi ha al jardí, aquest és un dels punts marcats, segur que està allí!!

Tot i que en Pere no n’estava gaire convençut, no va dir res i va seguir el seu nét, que va sortir rabent per la porta. Un cop baix al jardí (un d’aquells jardins enormes amb moltes flors, uns gronxadors, una estàtua amb una font i una olivera molt gran) en Jordi es va dirigir cap als gronxadors. En Pere, amb pas trontollant, el seguia. Quan van arribar, en Jordi es va acotxar i, mirant el seu avi, va dir:

—És aquí avi! Aquí hi ha el tresor! Començo a cavar, espero que no estigui molt avall!

—Vés amb compte no et facis mal eh?

D’aquesta manera, en Jordi es va posar a cavar amb molt d’entusiasme, mentre en Pere s’ho mirava assegut en un dels gronxadors. En Jordi va cavar i cavar, però allí no apareixia cap tresor. Després d’una bona estona, quan el clot que havia fet en Jordi ja era considerable, en Pere li va dir:

—Fil meu, aquí no hi és el tresor.. Portes molta estona cavant i no hi ha res.. i t’estàs posant perdut de sorra! Per què no entrem a casa?

—No! Encara queden dos llocs més per buscar! En un dels tres hi ha de ser! Anem a mirar la segona creu.. A veure... Ara hem d’anar a on la mama va plantar el roser, just al costat!

Així, en Jordi es va aixecar ràpidament i es va dirigir cap al roser. Un cop allí, es va posar a cavar amb moltes ganes. En Pere, incrèdul, era al seu costat. Per una banda, ell sabia que no trobarien res, però, per altra banda, el fet de pensar que podia haver-hi alguna cosa enterrada l’entusiasmava. Era com si tornés a ser petit, com  si tornés a jugar a ser explorador, o a ser pirata, i tot això era gràcies a la il·lusió que el seu nét posava en aquell tros de paper rebregat i pintat. En Pere mirava i mirava com el seu nét cavava, però veia que allí no hi havia res. En Jordi, tot i que veia que el forat cada cop s’anava fent més gran i d’allí no sortia cap tresor, no parava de treure sorra amb la pala. Finalment, en Pere li va dir:

—Jordi, deixa-ho estar, aquí no hi ha res... Deus estar cansat ja, i a mi ja em fan mal les cames. Què et sembla si entrem a casa i juguem a alguna cosa els dos plegats? O millor, que et sembla si li diem a ta mare que prepari un bon suc de taronja i un bon entrepà?

—No avi, jo vull trobar el tresor!!

—Jordi, ja t’ho he dit al principi... Aquí no hi ha res, aquest paper és de fa molts anys i vés a saber perquè ho va dibuixar el meu germà... Potser era un dibuix que utilitzava per algun joc! Va, entrem a casa...

—No, jo em quedo..

En Pere es va mirar el seu nét amb tendresa i va dir:

—Com vulguis Jordi, però no tardis molt a entrar. Encara que no haguem trobat res, hem passat una bona tarda plegats no?

—Si.. Però encara vull buscar a la tercera creu...

En Pere va somriure i, sense dir res més, es va dirigir cap a l’interior de la casa. En Jordi, en canvi, va agafar el full i va observar on estava situada la tercera creu. Aquesta, estava col·locada just a la olivera mil·lenària que tenien al jardí. Aquest arbre havia estat sempre de la família i l’avi se l’estimava molt. L’avi sempre li explicava que quan ell i el seu germà eren petits, pujaven dalt de l’arbre i hi jugaven a fet i amagar. Realment era molt alt i gros. Era molt vell, igual que el seu avi.

De sobte, va treure’s aquests pensaments del cap i va col·locar-se just a sobre d’on hi havia la creu al mapa. Es va acotxar i, igual que les altres dues vegades, va començar a cavar al costat de l’olivera. Anava cavant i cavant, però no veia res que no fos terra. Passats uns quants minuts, quan ja pensava que no trobaria res, va tocar alguna cosa. En Jordi, sobresaltat, va començar a treure sorra molt ràpidament, fins que ho va veure. Allí estava el tresor. Va agafar amb força el paquet i el va treure. Era una capsa de fusta vella i gastada. Era gran i pesava. En Jordi estava molt emocionat, per fi havia trobat el tresor! Volia cridar al seu avi, però abans volia saber què era, ja que havia imagina’t tot tipus de coses: or, joies o, fins i tot, ossos d’algun antic pirata. Poc a poc, com si ell fos un Indiana Jones que acaba de descobrir alguna cosa molt important per a la humanitat, va anar obrint la capsa. Un cop oberta, va mirar dins. De sobte, el seus ulls van deixar de brillar i va fer cara de decepció. Va posar les mans dins la capsa i va treure allò que hi havia dins. Era un àlbum de fotos vell que a la portada tenia gravat el nom del seu tiet Esteve. En Jordi va començar a fullejar-lo. Només hi havia moltes fotos en blanc i negre de gent que ell no coneixia de res. Estava trist. En Jordi no esperava trobar-se allò. Aquest era el tresor què havia amagat el seu tiet Esteve? Però si no eren res més que fotos! En Jordi esperava trobar alguna cosa molt més interessant.

Així, amb cara llarga, el nen es va dirigir cap a l’interior de la casa. Va passar per la cuina i va arribar al menjador, on hi havia assegut el seu avi llegint un llibre. Aquest, en veure’l, li va dir:

—Home Jordi! Què fas per aquí? Ja has trobat el tresor?

—Sí... —Va dir en Jordi amb cara d’enfadat.

—Ah sí? Has trobat el tresor? I què és? I perquè fas aquesta cara doncs?

—Perquè això no és un tresor ni és res!

Va agafar l’àlbum i li va donar al seu avi. Aquest, en veure que era l’àlbum de fotos del seu germà, no va dir res. Tenia l’àlbum agafat amb les mans, que li tremolaven de l’emoció. Els ulls estaven negats de llàgrimes, tot i que no n’hi havia cap que volgués caure galta avall. Durant uns minuts, en Pere va estar passant pàgines i més pàgines de l’àlbum sense dir res. En Jordi s’ho mirava, sense entendre res.

—Jordi, això sí que és un tresor. Un d’aquells tresors que valen molt més que tots els diners junts.

—Per què ho dius avi? Qui és tota aquesta gent que surt a les fotos?

—Aquest, Jordi, és l’àlbum de la meva família. Totes aquestes persones que tu no coneixes, són els meus pares, els meus tiets, els meus avis.. i el meu germà. Tenir aquest àlbum entre les meves mans és... és... increïble. Suposo que era  l’àlbum del meu germà, l’Esteve. Quan va marxar de casa, devia amagar aquest àlbum en alguna part del jardí perquè així, si algun dia tornava, el pogués trobar... Potser per tu no ha estat una gra troballa, ja que esperaves trobar un gran tresor pirata. Tot i això, t’agraeixo molt que hagis trobat aquest àlbum, perquè per a mi, és el millor tresor que hi pot haver.

Sense dir res més, en Pere va abraçar en Jordi i, amb l’àlbum sota el braç, va pujar cap a l’habitació. En Jordi es va quedar assegut al sofà. Estava molt cansat, i brut. Aquell dia va entendre que els tresors no han de ser brillants ni valdre molts diners per ser tresors, sinó que han de ser importants i valuosos per a aquella persona que els amaga. Estava content. Havia fet feliç l’avi i, a més, havia passat una tarda d’allò més divertida. I estirat al sofà, amb aquests pensaments, va tancar els ulls i es va quedar dormit. 

Escena teatral: L'herència d'Amadeu Forcadell

Al notari el dia després de la mort d’Amadeu Forcadell. A la sala hi ha els tres fills, l’Èlia i una dona desconeguda. La Clemència i l’Andreu ploren desconsoladament la mort del seu avi mentre els altres estan enraonant.

Andreu: – Germaneta, Clemència, no et preocupis sortirem endavant. L’avi era molt vell, ha viscut i ha treballat molt.

Clemència: (amb veu plorosa entre singlots) –Sí, potser tens raó. Ara hem d’estar més units que mai. Som una família i entre els tres podrem portar el restaurant endavant.

Cristian: (amb arrogància) –Sou uns bledes, ploramiques! Aquí plorant per un vell... El que hem de fer és vendre el restaurant al rus! Repartim la pela i adéu Andreu! Bon voyage!

Andreu: (molt enfadat) – No sé com pots dir aquestes coses! No estimaves l’avi? Sang freda!

(Entra Maria Cinta corrent per la porta)

Maria Cinta: (Molt exaltada) –Andreu, Andreu! Vinc de l’hospital que m’han donat els resultats de l’autòpsia! (es fica la mà al cor) No ha estat una mort natural! (alçant encara més la veu) L’han intoxicat!

Clemència: – Però que dius?! Qui ho ha fet? Cristian no hauràs sigut tu?

Maria Cinta: – Sí, sí. Jo l’altre dia el vaig veure parlar amb el rus fora del restaurant! Ja ho devia tenir tot planejat...

Cristian: – Però que dius! Què en treia de matar-lo si li quedaven quatre dies! Vull los diners, sí, però no per matar-lo.

(Es segueixen barallant i mentre l’Èlia es dirigeix al públic, els altres no l’escolten)

Èlia: – Colla de beneits! Aquí l’única que ho té tot planejat sóc jo! L’avi em va prometre el mar i el cel,  perquè m’estimava. Tot per a mi. Una mort ràpida i llestos! (rialla malèfica). Tots els diners per a mi!

(L’Èlia torna amb la família)

Andreu: – Ja prou de discutir i divagar! Hem de trucar la policia i venjar la mort de l’avi. (Es dirigeix a Cristian) Per un cop no siguis tan ambiciós i pensa en la família.

Èlia: – Algú coneix aquella dona d’allà? Jo no l’havia vist mai...

Maria Cinta: – No sé qui és! Aquí només hauria de ser la família.

Cristian: – Doncs tu i l’Èlia no ho sou.

Èlia: – No em toquis els pebrots! He estat al costat de l’avi sempre i l’he cuidat molt millor que tu!

(Entra el notari a la sala)

Notari: – Què és aquest rebombori? Silenci sisplau! (s’asseu) Què fa tanta gent aquí? Si l’herència és per una sola persona. Bé, anem per feina.

(Els nets queden bocabadats. La Maria Cinta creua els dits. L’Èlia riu per sota el nas. L’Andreu i la Clemència continuen plorant)

Notari: – Amadeu Forcadell deixa la seua herència amb el restaurant inclòs a una única persona, aquesta és Amèlia Forcadell.

(Tots queden sorpresos i comencen a cridar)

Tots els fills: – Qui és aquesta? És un error!!! No pot ser!

(La dona desconeguda s’aproxima a la família)

Amèlia: – Sóc jo. Us dec una explicació. El vostre avi sempre m’ha tingut amagada per por a les males llengües. Jo sóc filla d’ell. Fa molts i molts anys, quan el pare estava de vacances, a una fira va conèixer la meua mare. Va sorgir un amor prohibit i el fruit d’aquest sóc jo. Clar, ell ja estava casat i no podia explicar-ho, arruïnaria la seua reputació. Així que ho ha amagat tots aquests anys, però ens hem continuat veient molt sovint. Ell m’estimava molt, sóc la filla que mai ha tingut.

Cristian: – S’ho queda tot una filla, borda! La que em faltava! (riu)

(Es senten los plors de la  Clemència)

Clemència: – Però com pot ser? (entre singlot i singlot) L’avi mai ens havia parlat de tu... I a mi l’avi sempre m’ho explicava tot! (Torna a posar-se a plorar desconsoladament)

Maria Cinta: – Sí home! El que ens faltava... Una filla bastarda que sigui la propietària del restaurant! (Aixeca el to de veu) De tots nosaltres, qui es mereix més l’herència és l’Andreu, que és l’únic que ha portat endavant el restaurant tot aquest temps!! No pot venir ara una nena de ciutat a prendre-li el restaurant al meu marit!! Andreu, digues alguna cosa per l’amor de Déu!!

Andreu: (parlant amb veu baixa, com si parlés per ell mateix) – No entenc l’avi... Tant que t’he ajudat al restaurant... Tantes hores que he invertit quan tu ja no el podies dur... Per què m’ho fas això...?

Cristian: – Guaita’l el teu Andreu, Maria Cinta! Com vols que l’herència sigui per a ell si és un titella! Només serveix per ser manat! (riu) L’avi us ha deixat a tots amb un pam de nas oi? Doncs us foteu!

Clemència: (amb la veu entretallada) – Escolta que a tu tampoc t’ha deixat res!

Cristian: (amb to burleta) – I bé que ha fet! Si m’ho hagués deixat a mi, a hores d’ara el restaurant ja estaria en mans del rus! (amb to mig enfadat) A mi tan me fa el punyeter restaurant, jo només volia peles.. Però veig que aquest vell ens ha deixat a dos veles!

(Es segueixen barallant i mentre l’Èlia es dirigeix al públic, els altres no l’escolten)

Èlia: (en to molt enfadat) – No m’ho puc creure! Iaio de merda! T’ho he donat tot! Et vaig donar amor i et vaig cuidar més que ningú! M’ho havies promès! M’havies dit que tot seria per a mi, per a la teua estimada Èlia!! Ara sí que no me’n penedeixo d’haver-te matat! T’ho mereixes, és la meua venjança...!!

(L’Èlia torna amb la família)

Amèlia: – Em sap greu nois, jo no volia que hi hagués baralles familiars per culpa meua.. Jo no sabia que el meu pare m’ho deixaria tot a mi!

Èlia: – Tu calla bastarda! No has estat pas tu qui ha cuidat durant tots aquests anys l’avi!

Maria Cinta: – Ni has estat tu qui ha dedicat tota la seua vida al restaurant!

Clemència: – Deixeu-la en pau, ella no té la culpa...

(L’Andreu assenteix amb el cap)

Cristian: – I es pot saber què en penses fer del restaurant? Jo si vols et presento un rus que el vol comprar, podem anar a mitges...

Amèlia: – No, no vull parlar amb cap rus. El meu pare volia que el restaurant seguís sent com ell sempre l’havia dut: un restaurant de poble, on la gent anava a dinar perquè sentia el caliu dels treballadors. Un restaurant on la gent era tractada amb molta amabilitat i on a la tarda es feien tertúlies i es jugava a cartes. Un restaurant familiar, sí, això és el que ell volia i, per tant, el que jo vull que sigui. Sé que ara potser abusaré de tot això que m’ha deixat el meu pare, l’Amadeu Forcadell, però vull fer-vos una proposta. Sé de sobres qui sou tots i quin paper jugueu dins del restaurant. Jo no puc deixar la meua vida a ciutat i no em puc fer càrrec jo sola del restaurant. Voldria, si vosaltres estiguéssiu disposats, que treballéssiu al restaurant. 

Cristian: (amb to de sorpresa) – Com??

Amèlia: – Sí. Vull que l’Andreu segueixi sent el cuiner del restaurant, que tu Cristian, comencis a treballar en aquest negoci familiar i que la Clemència també entri a formar part del restaurant. Vull que tot això segueixi igual, l’única cosa que canviarà és que l’amo ja no serà el meu pare, sinó que ho seré jo.

Maria Cinta: – Però que s’ha cregut aquesta mala pècora??

Cristian: (aixecant la veu) – Jo treballar? Ni pensaments!!

Amèlia: – No estic dient que ho decidiu ara. Encara seré uns dies pel poble, així que quan hagueu pres una decisió, veniu-me a buscar al restaurant. Crec que el meu pare estaria content de veure que tots seguiu al restaurant.

 Sense dir res més, l’Amèlia, amb pas tranquil, surt per la porta. La Clemència es posa a plorar altra vegada i amb pas tremolós, marxa del notari. La Maria Cinta agafa l’Andreu d’una revolada, i amb pas indignat l’una i amb pas pensatiu l’altre, marxen de la sala. En Cristian, amb una rialla a la boca, marxa sense dir res. Finalment, queda a la sala l’Èlia, que es queda allí palplantada sense saber què fer.

Cliqueu per escoltar l'escena teatral

Monòleg Eulàlia, clienta del bar-restaurant Can Forcadell

L’Eulàlia entra, com cada dia a l’hora d’esmorzar, al bar-restaurant Can Forcadell. No hi ha gaire gent, però, en una taula del fons veu que hi ha assegut en Miquel, un home d’edat molt avançada que, tot i que no hi toca gaire, surt a passejar cada matí pel poble.

(Amb veu de sorpresa) Home Miquel! Bon dia! Què hi fas aquí? (Silenci.) Veig que estàs tant xerraire com sempre! Què puc seure amb tu? A vegades va bé tenir companyia i poder xerrar una estona amb algú! (Riu.) Jo sóc clienta habitual en aquest bar, sempre vinc a l’hora d’esmorzar i demano un cigaló i un bon entrepà... Saps de qui és no aquest bar? De la família Forcadell, com bé ho posa al cartell de fora. (Riu de forma exagerada, cofoia de la broma que acaba de fer.) (S’asserena i, pensativa, diu:) Bé... Més ben dit, de l’avi Forcadell. (Amb veu cada cop més baixa). M’han arribat rumors, però, que vol traspassar el restaurant als seus néts perquè ja és gran... Sí, sí, com ho sents. (Tornant a un to de veu normal.) Saps qui són els seus néts Miquel? (Pausa.) Segur que sí... El gran es diu Andreu i està casat amb una dona molt estricta que es diu Maria Cintia. Segur que l’has vist algun cop, sempre està per aquí treballant.. Dels tres néts, és l’únic que trobaràs al restaurant, ja que el porta gairebé tot sol. És el cuiner oficial i fa uns menjars molt bons! Després hi ha la néta mitjana, que es diu Clemència. Aquesta xiqueta és una figaflor que sempre va al costat del seu pare. (Tornant al to normal) A vegades, quan la veig pel carrer, posa una cara de beneita que... (Ara amb posa’t rabiós.) Que et donen ganes de sacsejar-la perquè s’espavili una mica! (Tornant a un posa’t serè.) Finalment, hi ha el tercer nét, en Cristian, que és un bala perduda. Si t’expliqués jo... (Baixant la veu, quasi murmurant.) Es veu que és un dropo i que sempre que pot s’escapoleix de la feina. A més, es veu que s’aprofita bastant del seu germà Andreu i, com que aquest és un tros de pa, sempre acaba fent la feina d’en Cristian.

(Amb to serè:) Què et sembla el panorama? (En Miquel remuga, però no diu res.) Però no t’ho perdis, que encara no t’he explicat el millor! Tot i que aquests haurien de ser els futurs propietaris del bar, hi ha diversos rumors sobre unes terceres persones que podrien acabar sent les propietàries!! (Riu amb malesa.) Primer, hi ha la cambrera del bar, aquella d’allí. (Assenyala amb el dit una noia joveneta amb cara de no haver trencat mai un plat.) Aquesta xiqueta es diu Èlia. Que no t’enganyi l’aspecte, Miquel, perquè resulta que aquesta mosqueta morta està embolicada amb l’avi Forcadell! (Amb to irònic) Sí, sí, com ho sents. Encara serà ella la que acabarà heretant el restaurant... (Riu estrepitosament.) Però això no és tot Miquel. (Amb cara de preocupació, com de persona que va a dir alguna cosa molt important.) Es veu, a més, que fa uns dies que es passeja pel poble un home rus ben plantat que es diu Dimitri. Pel que m’han dit és un home de negocis que ha vingut a comprar tots els locals que estan situats a la costa per poder fer-hi hotels i restaurants de cinc estrelles. (Enfadada i amb la cara molt vermella.) Quina bajanada!! Aquí, al poble, no en necessitem de restaurants de categoria ni d’estrangers que vinguin, que ja en tenim prou amb els que som, no creus?? (En Miquel assenteix amb el cap.) (L’Eulàlia torna a asserenar-se.) Ja ho veus Miquel, que no pinta gaire bé el panorama... (Mira el rellotge i amb cara de sorpresa, exclama:) Déu meu, que tard que és! He de marxar a la feina una altra vegada! Què vagi bé Miquel i dóna-li records a la teva dona! Vagi bé!

L'Eulàlia s'aixeca, agafa les coses i ràpidament surt del bar-restaurant. 

Si cliqueu l'enllaç podreu escoltar el monòleg!

Diada de Sant Jordi

Retransmissió de la diada de Sant Jordi! Cliqueu per veure el vídeo!

L'auca del Taller d'Escriptura

Haikus

Nas molt vermell

tot el terra és molt blanc

per fi és hivern

Arena als ulls

xipollejo dins l'aigua

sóc a la platja

Auca: dies d'estudi i sopars a la univeristat