Monòleg Eulàlia, clienta del bar-restaurant Can Forcadell

L’Eulàlia entra, com cada dia a l’hora d’esmorzar, al bar-restaurant Can Forcadell. No hi ha gaire gent, però, en una taula del fons veu que hi ha assegut en Miquel, un home d’edat molt avançada que, tot i que no hi toca gaire, surt a passejar cada matí pel poble.

(Amb veu de sorpresa) Home Miquel! Bon dia! Què hi fas aquí? (Silenci.) Veig que estàs tant xerraire com sempre! Què puc seure amb tu? A vegades va bé tenir companyia i poder xerrar una estona amb algú! (Riu.) Jo sóc clienta habitual en aquest bar, sempre vinc a l’hora d’esmorzar i demano un cigaló i un bon entrepà... Saps de qui és no aquest bar? De la família Forcadell, com bé ho posa al cartell de fora. (Riu de forma exagerada, cofoia de la broma que acaba de fer.) (S’asserena i, pensativa, diu:) Bé... Més ben dit, de l’avi Forcadell. (Amb veu cada cop més baixa). M’han arribat rumors, però, que vol traspassar el restaurant als seus néts perquè ja és gran... Sí, sí, com ho sents. (Tornant a un to de veu normal.) Saps qui són els seus néts Miquel? (Pausa.) Segur que sí... El gran es diu Andreu i està casat amb una dona molt estricta que es diu Maria Cintia. Segur que l’has vist algun cop, sempre està per aquí treballant.. Dels tres néts, és l’únic que trobaràs al restaurant, ja que el porta gairebé tot sol. És el cuiner oficial i fa uns menjars molt bons! Després hi ha la néta mitjana, que es diu Clemència. Aquesta xiqueta és una figaflor que sempre va al costat del seu pare. (Tornant al to normal) A vegades, quan la veig pel carrer, posa una cara de beneita que... (Ara amb posa’t rabiós.) Que et donen ganes de sacsejar-la perquè s’espavili una mica! (Tornant a un posa’t serè.) Finalment, hi ha el tercer nét, en Cristian, que és un bala perduda. Si t’expliqués jo... (Baixant la veu, quasi murmurant.) Es veu que és un dropo i que sempre que pot s’escapoleix de la feina. A més, es veu que s’aprofita bastant del seu germà Andreu i, com que aquest és un tros de pa, sempre acaba fent la feina d’en Cristian.

(Amb to serè:) Què et sembla el panorama? (En Miquel remuga, però no diu res.) Però no t’ho perdis, que encara no t’he explicat el millor! Tot i que aquests haurien de ser els futurs propietaris del bar, hi ha diversos rumors sobre unes terceres persones que podrien acabar sent les propietàries!! (Riu amb malesa.) Primer, hi ha la cambrera del bar, aquella d’allí. (Assenyala amb el dit una noia joveneta amb cara de no haver trencat mai un plat.) Aquesta xiqueta es diu Èlia. Que no t’enganyi l’aspecte, Miquel, perquè resulta que aquesta mosqueta morta està embolicada amb l’avi Forcadell! (Amb to irònic) Sí, sí, com ho sents. Encara serà ella la que acabarà heretant el restaurant... (Riu estrepitosament.) Però això no és tot Miquel. (Amb cara de preocupació, com de persona que va a dir alguna cosa molt important.) Es veu, a més, que fa uns dies que es passeja pel poble un home rus ben plantat que es diu Dimitri. Pel que m’han dit és un home de negocis que ha vingut a comprar tots els locals que estan situats a la costa per poder fer-hi hotels i restaurants de cinc estrelles. (Enfadada i amb la cara molt vermella.) Quina bajanada!! Aquí, al poble, no en necessitem de restaurants de categoria ni d’estrangers que vinguin, que ja en tenim prou amb els que som, no creus?? (En Miquel assenteix amb el cap.) (L’Eulàlia torna a asserenar-se.) Ja ho veus Miquel, que no pinta gaire bé el panorama... (Mira el rellotge i amb cara de sorpresa, exclama:) Déu meu, que tard que és! He de marxar a la feina una altra vegada! Què vagi bé Miquel i dóna-li records a la teva dona! Vagi bé!

L'Eulàlia s'aixeca, agafa les coses i ràpidament surt del bar-restaurant. 

Si cliqueu l'enllaç podreu escoltar el monòleg!