Escena teatral: L'herència d'Amadeu Forcadell

Al notari el dia després de la mort d’Amadeu Forcadell. A la sala hi ha els tres fills, l’Èlia i una dona desconeguda. La Clemència i l’Andreu ploren desconsoladament la mort del seu avi mentre els altres estan enraonant.

Andreu: – Germaneta, Clemència, no et preocupis sortirem endavant. L’avi era molt vell, ha viscut i ha treballat molt.

Clemència: (amb veu plorosa entre singlots) –Sí, potser tens raó. Ara hem d’estar més units que mai. Som una família i entre els tres podrem portar el restaurant endavant.

Cristian: (amb arrogància) –Sou uns bledes, ploramiques! Aquí plorant per un vell... El que hem de fer és vendre el restaurant al rus! Repartim la pela i adéu Andreu! Bon voyage!

Andreu: (molt enfadat) – No sé com pots dir aquestes coses! No estimaves l’avi? Sang freda!

(Entra Maria Cinta corrent per la porta)

Maria Cinta: (Molt exaltada) –Andreu, Andreu! Vinc de l’hospital que m’han donat els resultats de l’autòpsia! (es fica la mà al cor) No ha estat una mort natural! (alçant encara més la veu) L’han intoxicat!

Clemència: – Però que dius?! Qui ho ha fet? Cristian no hauràs sigut tu?

Maria Cinta: – Sí, sí. Jo l’altre dia el vaig veure parlar amb el rus fora del restaurant! Ja ho devia tenir tot planejat...

Cristian: – Però que dius! Què en treia de matar-lo si li quedaven quatre dies! Vull los diners, sí, però no per matar-lo.

(Es segueixen barallant i mentre l’Èlia es dirigeix al públic, els altres no l’escolten)

Èlia: – Colla de beneits! Aquí l’única que ho té tot planejat sóc jo! L’avi em va prometre el mar i el cel,  perquè m’estimava. Tot per a mi. Una mort ràpida i llestos! (rialla malèfica). Tots els diners per a mi!

(L’Èlia torna amb la família)

Andreu: – Ja prou de discutir i divagar! Hem de trucar la policia i venjar la mort de l’avi. (Es dirigeix a Cristian) Per un cop no siguis tan ambiciós i pensa en la família.

Èlia: – Algú coneix aquella dona d’allà? Jo no l’havia vist mai...

Maria Cinta: – No sé qui és! Aquí només hauria de ser la família.

Cristian: – Doncs tu i l’Èlia no ho sou.

Èlia: – No em toquis els pebrots! He estat al costat de l’avi sempre i l’he cuidat molt millor que tu!

(Entra el notari a la sala)

Notari: – Què és aquest rebombori? Silenci sisplau! (s’asseu) Què fa tanta gent aquí? Si l’herència és per una sola persona. Bé, anem per feina.

(Els nets queden bocabadats. La Maria Cinta creua els dits. L’Èlia riu per sota el nas. L’Andreu i la Clemència continuen plorant)

Notari: – Amadeu Forcadell deixa la seua herència amb el restaurant inclòs a una única persona, aquesta és Amèlia Forcadell.

(Tots queden sorpresos i comencen a cridar)

Tots els fills: – Qui és aquesta? És un error!!! No pot ser!

(La dona desconeguda s’aproxima a la família)

Amèlia: – Sóc jo. Us dec una explicació. El vostre avi sempre m’ha tingut amagada per por a les males llengües. Jo sóc filla d’ell. Fa molts i molts anys, quan el pare estava de vacances, a una fira va conèixer la meua mare. Va sorgir un amor prohibit i el fruit d’aquest sóc jo. Clar, ell ja estava casat i no podia explicar-ho, arruïnaria la seua reputació. Així que ho ha amagat tots aquests anys, però ens hem continuat veient molt sovint. Ell m’estimava molt, sóc la filla que mai ha tingut.

Cristian: – S’ho queda tot una filla, borda! La que em faltava! (riu)

(Es senten los plors de la  Clemència)

Clemència: – Però com pot ser? (entre singlot i singlot) L’avi mai ens havia parlat de tu... I a mi l’avi sempre m’ho explicava tot! (Torna a posar-se a plorar desconsoladament)

Maria Cinta: – Sí home! El que ens faltava... Una filla bastarda que sigui la propietària del restaurant! (Aixeca el to de veu) De tots nosaltres, qui es mereix més l’herència és l’Andreu, que és l’únic que ha portat endavant el restaurant tot aquest temps!! No pot venir ara una nena de ciutat a prendre-li el restaurant al meu marit!! Andreu, digues alguna cosa per l’amor de Déu!!

Andreu: (parlant amb veu baixa, com si parlés per ell mateix) – No entenc l’avi... Tant que t’he ajudat al restaurant... Tantes hores que he invertit quan tu ja no el podies dur... Per què m’ho fas això...?

Cristian: – Guaita’l el teu Andreu, Maria Cinta! Com vols que l’herència sigui per a ell si és un titella! Només serveix per ser manat! (riu) L’avi us ha deixat a tots amb un pam de nas oi? Doncs us foteu!

Clemència: (amb la veu entretallada) – Escolta que a tu tampoc t’ha deixat res!

Cristian: (amb to burleta) – I bé que ha fet! Si m’ho hagués deixat a mi, a hores d’ara el restaurant ja estaria en mans del rus! (amb to mig enfadat) A mi tan me fa el punyeter restaurant, jo només volia peles.. Però veig que aquest vell ens ha deixat a dos veles!

(Es segueixen barallant i mentre l’Èlia es dirigeix al públic, els altres no l’escolten)

Èlia: (en to molt enfadat) – No m’ho puc creure! Iaio de merda! T’ho he donat tot! Et vaig donar amor i et vaig cuidar més que ningú! M’ho havies promès! M’havies dit que tot seria per a mi, per a la teua estimada Èlia!! Ara sí que no me’n penedeixo d’haver-te matat! T’ho mereixes, és la meua venjança...!!

(L’Èlia torna amb la família)

Amèlia: – Em sap greu nois, jo no volia que hi hagués baralles familiars per culpa meua.. Jo no sabia que el meu pare m’ho deixaria tot a mi!

Èlia: – Tu calla bastarda! No has estat pas tu qui ha cuidat durant tots aquests anys l’avi!

Maria Cinta: – Ni has estat tu qui ha dedicat tota la seua vida al restaurant!

Clemència: – Deixeu-la en pau, ella no té la culpa...

(L’Andreu assenteix amb el cap)

Cristian: – I es pot saber què en penses fer del restaurant? Jo si vols et presento un rus que el vol comprar, podem anar a mitges...

Amèlia: – No, no vull parlar amb cap rus. El meu pare volia que el restaurant seguís sent com ell sempre l’havia dut: un restaurant de poble, on la gent anava a dinar perquè sentia el caliu dels treballadors. Un restaurant on la gent era tractada amb molta amabilitat i on a la tarda es feien tertúlies i es jugava a cartes. Un restaurant familiar, sí, això és el que ell volia i, per tant, el que jo vull que sigui. Sé que ara potser abusaré de tot això que m’ha deixat el meu pare, l’Amadeu Forcadell, però vull fer-vos una proposta. Sé de sobres qui sou tots i quin paper jugueu dins del restaurant. Jo no puc deixar la meua vida a ciutat i no em puc fer càrrec jo sola del restaurant. Voldria, si vosaltres estiguéssiu disposats, que treballéssiu al restaurant. 

Cristian: (amb to de sorpresa) – Com??

Amèlia: – Sí. Vull que l’Andreu segueixi sent el cuiner del restaurant, que tu Cristian, comencis a treballar en aquest negoci familiar i que la Clemència també entri a formar part del restaurant. Vull que tot això segueixi igual, l’única cosa que canviarà és que l’amo ja no serà el meu pare, sinó que ho seré jo.

Maria Cinta: – Però que s’ha cregut aquesta mala pècora??

Cristian: (aixecant la veu) – Jo treballar? Ni pensaments!!

Amèlia: – No estic dient que ho decidiu ara. Encara seré uns dies pel poble, així que quan hagueu pres una decisió, veniu-me a buscar al restaurant. Crec que el meu pare estaria content de veure que tots seguiu al restaurant.

 Sense dir res més, l’Amèlia, amb pas tranquil, surt per la porta. La Clemència es posa a plorar altra vegada i amb pas tremolós, marxa del notari. La Maria Cinta agafa l’Andreu d’una revolada, i amb pas indignat l’una i amb pas pensatiu l’altre, marxen de la sala. En Cristian, amb una rialla a la boca, marxa sense dir res. Finalment, queda a la sala l’Èlia, que es queda allí palplantada sense saber què fer.

Cliqueu per escoltar l'escena teatral