diumenge, 24 de febrer del 2013

"El piano perdut" (lineal)


Era un dia quotidià i tranquil a la ciutat de Tarragona, d’aquells que la majoria de gent no recorda amb el pas del temps. Tot i això, hi havia un matrimoni que recordaria aquell dia com un dels més importants de la seva vida. Els Rossinyol, una parella jove adinerada gràcies a una herència familiar, havia decidit anar a viure a l’antiga Casa Castellarnau, situada al carrer Cavallers.

L’home es deia Josep Ramon i era un arquitecte prou conegut a la ciutat. Ella es deia Eulàlia i era decoradora d’interiors. Ambdós, abans de comprar la casa, havien donat una premissa essencial: costés allò que costés, la casa havia de ser reformada tal i com estava abans i, per fer-ho, havien de seguir unes fotografies que ells posseïen. Un cop reformada la casa, el matrimoni Rossinyol es va instal·lar.

La casa era enorme i antiga, com es veia ja des d’un principi a la façana descolorida. L’interior era majestuós, amb un gran saló il·luminat per un llum elegant; un pati rodejat de plantes que adornaven, a més, unes escales de pedra; una sala plena de cortines d’un color turquesa i un terra adornat amb una sanefa, etc. Era la casa que sempre havien desitjat. El que no sabien, però, era allò que amagava en el seu interior.

El dia transcorria amb normalitat. L’Eulàlia estava emocionada amb la nova casa i, sobretot, amb una cambra que anteriorment havia estat una sala de ball. Durant tot el dia van estar col·locant les seves pertinences i netejant la pols, fins que va arribar la nit. En Josep Ramon i l’Eulàlia se’n van anar a dormir. A mitja nit, l’Eulàlia es va aixecar sobresaltada. Havia sentit música de piano que provenia d’una de les sales del primer pis. Espantada, ràpidament va despertar en Josep Ramon amb unes fortes sacsejades i ell, molest, li va dir:

Què vols Eulàlia? Són les dotze de la nit, jo demà m’he de llevar ben d’hora...

Acabo de sentir música de piano a la planta de sota contesta l’Eulàlia encara amb la por al cos.

Estimada, això no pot ser per dos motius: primer, perquè només vivim nosaltres en  aquesta casa i, segon, perquè nosaltres no tenim cap piano. Deu ser música que ve del carrer. Tot i això, si així t’has de quedar més tranquil·la, baixaré a donar un cop d’ull.

Passats dos minuts, que s’havien fet eterns per l’Eulàlia, en Josep Ramon torna amb cara de pocs amics i, amb veu mig adormida i mosquejada, remuga:

No hi havia ningú, ho deus haver somiat. Anem a dormir...

D’acord va contestar l’Eulàlia un xic incrèdula encara.

L’endemà, tot va transcórrer amb normalitat: en Josep Ramon va anar a treballar, mentre que l’Eulàlia havia quedat amb uns clients per tal d’ajudar-los a decorar la casa. Arribada la nit, però, la tranquil·litat va quedar interrompuda. A les dotze de la matinada, igual que la nit anterior, es va començar a sentir música de piano a la planta baixa de la casa. Aquest cop, tant en Josep Ramon com l’Eulàlia estaven desperts, de manera que tots dos van percebre la melodia. L’Eulàlia, que aquest cop ja fregava la histèria, va dir:

T’ho havia dit! T’ho havia dit! Hi ha algú que toca a la planta baixa!!

És molt estrany va contestar en Josep Ramon, que no se’n feia creus.

En Josep Ramon, decidit, va començar a baixar les escales que donaven a la planta baixa i, darrere, l’Eulàlia el seguia amb pas indecís.  Quan ja eren baix, van escoltar que la música provenia de la sala de les cortines turquesa. Poc a poc, van obrir la porta, intentant que el grinyol quedés ofegat per la música. Quan la van obrir, però, va succeir un fet ben estrany: es va sentir un soroll semblant a la d’una persona sobresaltada que retira un escambell, la música va deixar de sonar i, a més, la porta que estava a l’altra banda de la sala es va obrir.

Ambdós, espantats, van trucar ràpidament a la policia i li van explicar els fets succeïts. Des de l’altra banda del telèfon, mig mofa, el policia els va dir:

Això deu ser el fantasma que ronda per la Casa Castellarnau. La llegenda diu que la família Castellarnau va tenir una filla que, quan era petita, es va posar molt i molt malalta. La nena no podia sortir mai de casa i sempre estava reclosa en una de les habitacions de la casa: la sala del piano. La nena es passava dia i nit tocant el piano fins que, al cap de pocs anys, va morir.

Quan van escoltar aquesta història, en Josep Ramon i l’Eulàlia es van espantar molt. Podia ser que tinguessin un fantasma a casa seva? I si era així: per què sonava un piano si no n’hi havia cap en tota la casa? Cap dels dos volia anar-se’n a dormir. Havien de resoldre el problema. Es van passar la nit desvetllats pensant què havien de fer perquè el suposat fantasma marxés i els deixés en pau. Finalment, en un d’aquells intents desesperats en què busques qualsevol cosa que et pugui ajudar, l’Eulàlia va agafar les fotografies que tenia de l’antiga Casa Castellarnau. Mirant i mirant, va veure que, a la sala on havien sentit la música, anteriorment hi havia hagut, realment, un piano de cua majestuós que ocupava el bell mig de la cambra. En aquest precís instant l’Eulàlia va veure clara la solució. Ells havien reconstruït la casa tal i com era quan hi vivia la família Castellarnau, però s’havien deixat una cosa essencial: el piano. Podia ser que el fantasma busqués el seu estimat piano? L’Eulàlia estava convençuda de que sí.

El dia següent, en Josep Ramon i l’Eulàlia van contactar amb un col·leccionista molt conegut a la ciutat de Tarragona, ja que coneixia, a més, totes les famílies que vivien a la Part Alta de la ciutat. Un cop allí, l’Eulàlia li va ensenyar la fotografia del piano i li va demanar si sabia on podia trobar aquest instrument de música. El col·leccionista, amb una mitja rialla d’aquelles que et glacen la sang, va dir: “Avui esteu de sort”. Amb pas decidit, el venedor els va portar cap a la rebotiga i els hi va ensenyar un piano de cua, igual que el de la fotografia, que portava gravat en un lateral el cognom de la família Castellarnau. Els Rossinyol, entusiasmats, van comprar el piano i, ràpidament, van manar que el duguessin a casa seva.

Un cop a casa, van assegurar-se, mil·límetre a mil·límetre, que el piano estava col·locat tal i com sortia a la fotografia. Ara sí, tant ells com la filla de la família Castellarnau podien esta tranquils: la casa representava, racó per racó, aquella mansió que un dia havia estat d’una de les famílies més importants de la ciutat de Tarragona.

Per fi, després de dues nits plenes de sorpreses, aquella matinada van poder dormir tranquils a la seva nova casa. 

"El piano perdut" (in media res)


Ho has sentit Josep Ramon?

El què Eulàlia?

Acabo de sentir música de piano a la planta de sota!

Estimada, això no pot ser per dos motius: primer, perquè només vivim nosaltres en aquesta casa i, segon, perquè nosaltres no tenim cap piano.

Doncs jo acabo de sentir música de piano. No estic pas boja!

Deu ser música que ve del carrer. Tot i això, si així t’has de quedar més tranquil·la, baixaré a donar un cop d’ull.

Aquest home es pensava que tenia al·lucinacions, però jo sabia el que havia sentit.

No hi havia ningú, ho deus haver somiat. Anem a dormir…

D’acord. Potser sí que estava somiant…

Devia estar nerviosa. Aquesta era la primera nit a la nova casa i encara no hi estava acostumada. Havíem estat masses anys a l’altre pis i ara ens havíem d’adaptar a la nova casa. A més estava cansada. Havíem arribat aquell matí i havíem estat tot el dia traginant trastos i netejant la pols que hi havia a tota la casa. Ara era hora de dormir, demà seria un altre dia.

[...]

Per fi, ja era a casa. Avui havia estat un dia molt normal. M’havia tocat ajudar a decorar la casa d’una família de la Part Alta de la ciutat, prop del nostre carrer. En Josep Ramon encara era a la feina, però no tardaria en arribar. Només entrar per la porta m’havia envaït una sensació càlida i acollidora. M’encantava la casa. Sempre havia volgut viure a l’antiga Casa Castellarnau, situada al carrer Cavallers. Era un habitatge enorme i antic, com es veia ja des d’un principi a la façana descolorida. L’interior era majestuós, amb un gran saló il·luminat per un llum elegant; un pati rodejat de plantes que adornaven, a més, unes escales de pedra; una sala plena de cortines d’un color turquesa i un terra adornat amb una sanefa...

[...]

Era hora d’anar a dormir.

Bona nit estimat!

Bona nit cuca, que descansis.

[...]

Ho has sentit Josep Ramon?

Sí…

T’ho havia dit! T’ho havia dit! Hi ha algú que toca a la planta baixa!!

És molt estrany. Vaig a mirar-ho.

En Josep Ramon, decidit, havia començat a baixar les escales que donaven a la planta baixa, mentre jo el seguia amb pas indecís. Ja erem baix. La música provenia de la sala de les cortines de color turquesa. En Josep Ramon va obrir la porta poc a poc, intentant que el grinyol quedés ofegat per la música. Quan la vam obrir, però, es va sentir un soroll semblant a la d’una persona sobresaltada que retira un escambell, la música va deixar de sonar i, a més, es va obrir la porta que estava a l’altra banda de la sala.

Estava molt espantada. En Josep Ramon acabava de trucar a la policia.

Què t’ha dit el policia?

Diu que qui toca el piano deu ser el fantasma que ronda per la Casa Castellarnau. M’ha explicat que fa molts anys la família Castellarnau va tenir un filla que es va posar molt i molt malalta i que, com no podia sortir de casa, es dedicava a tocar el piano. També m’ha dit que aquesta nena es va morir al cap de pocs anys. Crec que mentre m’ho explicava reia per sota del nas...

Què dius ara? I què hem de fer?

Si realment hi ha un fantasma, hem de buscar alguna solució.

Realment podia ser que tinguéssim un fantasma a casa? I si era així: per què sonava un piano si no en teníem cap? Cap dels dos volíem anar a dormir. Havíem d’arreglar la situació. En Josep Ramon estava preocupat i pensatiu, se li notava. Vaig decidir anar a buscar les fotografies que teníem de l’antiga Casa Castellarnau i, quan vaig acabar de mirar-les, vaig veure que hi havia alguna cosa diferent.

Josep Ramon, crec que ja sé que passa!

Com dius Eulàlia?

Estava mirant les fotografies que tenim de quan hi vivien els Castellarnau i, s’hi t’hi fixes, en aquesta sala abans hi havia un piano de cua majestuós que ocupava el bell mig de la cambra!

Tens tota la raó! Pot ser que hi tingui alguna cosa a veure?

Jo estava convençuda de que sí. D’aquesta manera, l’endemà vam contactar amb un col·leccionista molt conegut a la ciutat de Tarragona, ja que coneixia, a més, totes les famílies que vivien a la Part Alta de la ciutat. Un cop allí, li vam ensenyar la fotografia del piano i li vam demanar si sabia on podíem trobar aquell instrument de música. El col·leccionista, amb una mitja rialla d’aquelles que et glacen la sang, ens va dir: “Avui esteu de sort”. Amb el pas decidit, el venedor ens va portar cap a la rebotiga i ens va ensenyar un piano de cua igual que el de la fotografia. Era un piano de color marró, esvelt, que duia gravat en un lateral el cognom de la família Castellarnau. Només mirar el piano podies saber que era un instrument que, en la seva època, havia estat utilitzat moltes vegades per algú que, dia rere dia, havia viscut per la música. Només veure’l, vam dir-li al col·leccionista que el compràvem.

Un cop a casa, vam assegurar-nos, mil·límetre a mil·límetre, que el piano estava col·locat tal i com sortia a la fotografia. Ara sí, tant nosaltres com la filla de la família Castellarnau podíem estar tranquils: la casa representava, racó per racó, aquella mansió que un dia havia estat d’una de les famílies més importants de la ciutat de Tarragona.

"El piano perdut" (començat pel final)


Pausadament i amb cara de cansats, l’Eulàlia i en Josep Ramon van pujar les escales cap a la seva habitació. Per fi, després de dues nits plenes de sorpreses, podrien dormir tranquils a la seva nova casa.

[...]

Els esdeveniments havien succeït feia un parell de dies a la ciutat de Tarragona. El matrimoni Rossinyol, un parella adinerada gràcies a una herència familiar, havia decidit anar a viure a l’antiga Casa Castellarnau, situada al carrer Cavallers.

En Josep, arquitecte, i l’Eulàlia, decoradora d’interiors, sempre havien desitjat viure a l’antiga Casa Castellarnau. El motiu pel qual volien aquella casa és una història molt llarga que va passar fa molts anys. La qüestió és que tot i voler la casa, havien donat una premissa essencial abans de comprar-la: costés allò que costés, la casa havia de ser reformada tal i com estava abans i, per fer-ho, havien de seguir unes fotografies que ells posseïen.

Un cop instal·lats, van escodrinyar cada indret de la casa: era enorme i antiga, com es veia ja des d’un principi a la façana descolorida. L’interior era majestuós, amb un gran saló il·luminat per un llum elegant; un pati rodejat de plantes que adornaven, a més, unes escales de pedra; una sala plena de cortines d’un color turquesa i un terra adornat amb una sanefa, etc. Era la casa que sempre havien desitjat. Qui els hi hauria dit, en aquell precís instant, que viurien una història com la que van viure.

Tots els esdeveniments van ocórrer a la nit, ja que el dia havia estat molt normal pel matrimoni: s’havien passat tot el matí i tota la tarda col·locant les seves pertinences i netejant la pols. Quan va arribar la nit, però, van començar els fets. A mitja nit, l’Eulàlia va sentir, de sobte, que una música de piano començava a sonar en una de les sales del primer pis. Espantada, ràpidament va despertar en Josep Ramon amb unes fortes sacsejades i ell, tot i que estava adormit i l’endemà s’aixecava aviat, va baixar de mala gana a veure què passava.

Quan va tornar passats dos minuts, que s’havien fet eterns per l’Eulàlia, en Josep Ramon va dir que no hi havia ningú, de manera que se’n van anar a dormir altra vegada.

L’endemà, tot va transcórrer amb normalitat: en Josep va anar a treballar i l’Eulàlia va quedar amb uns clients per tal d’ajudar-los a decorar la casa.  Arribada la nit, però, la tranquil·litat va tornar a quedar interrompuda. A les dotze de la matinada, igual que la nit anterior, es va començar a sentir música de piano a la planta baixa de la casa. Aquest cop, tant en Josep Ramon com l’Eulàlia estaven desperts, de manera que tots dos van percebre la melodia. L’Eulàlia aquest cop ja fregava l’histèria, mentre en Josep Ramon no entenia què estava passant. Decidit, en Ramon va començar a baixar les escales que donaven a la planta baixa i l’Eulàlia, per no quedar-se sola, el va seguir. Quan eren baix, van escoltar que la música provenia de la sala de les cortines turquesa. Poc a poc, van obrir la porta, intentant que el grinyol  quedés ofegat per la música. Quan la van obrir, però, va succeir un fet ben estrany: es va sentir un soroll semblant a la d’una persona sobresaltada que retira un escambell, la música va deixar de sonar i, a més, la porta que estava a l’altra banda de la sala es va obrir.

Ambdós, espantats, van trucar a la policia que, mig mofant-se, els va explicar que en aquella casa hi havia el fantasma de la filla de la família Castellarnau. Quan van escoltar això, en Josep Ramon i l’Eulàlia es van espantar molt. Podia ser que tinguessin un fantasma a casa seva? I si era així: per què sonava un piano si no n’hi havia cap en tota la casa? Cap dels dos volia anar-se’n a dormir. Havien de resoldre el problema. Es van passar la nit desvetllats pensant què havien de fer perquè el suposat fantasma marxés i els deixés en pau. Finalment, en un d’aquells intents desesperats en què busques qualsevol cosa que et pugui ajudar, l’Eulàlia va agafar les fotografies que tenia de l’antiga Casa Castellarnau. Mirant i mirant, va veure que, a la sala on havien sentit la música, anteriorment hi havia hagut, realment, un piano de cua majestuós que ocupava el bell mig de la cambra. En aquest precís instant l’Eulàlia va veure clara la solució. Ells havien reconstruït la casa tal i com era quan hi vivia la família Castellarnau, però s’havien deixat una cosa essencial: el piano. Podia ser que el fantasma busqués el seu estimat piano? L’Eulàlia estava convençuda de que sí.

El dia següent, en Josep Ramon i l’Eulàlia van contactar amb un col·leccionista molt conegut a la ciutat de Tarragona, ja que coneixia, a més, totes les famílies que vivien a la Part Alta de la ciutat. Un cop allí, l’Eulàlia li va ensenyar la fotografia del piano i li va demanar si sabia on podia trobar aquest instrument de música. El col·leccionista, amb una mitja rialla d’aquelles que et glacen la sang, va dir: “Avui esteu de sort”. Amb pas decidit, el venedor els va portar cap a la rebotiga i els hi va ensenyar un piano de cua, igual que el de la fotografia, que portava gravat en un lateral el cognom de la família Castellarnau. Els Rossinyol, entusiasmats, van comprar el piano i, ràpidament, van manar que el duguessin a casa seva. Un cop a casa, van assegurar-se, mil·límetre a mil·límetre, que el piano estava col·locat tal i com sortia a la fotografia.

I ara, hores més tard de tots els esdeveniments, en Josep Ramon i l’Eulàlia ja eren el llit, dormint, i qui sap si somiant amb la pianista fantasma.





diumenge, 17 de febrer del 2013

Gabriel Guasch: "Sols necessito unes sabates del quaranta-dos"


Com bé va dir un dia el propi Gabriel Guasch a l’escriptor i traductor Joan Cavallé, ell és un home que “té anys”. En una visió general, això es nota pel seu caminar tentinejant que ens mostra com les seves cames ja estan cansades de tant voltar pel món, de manera que ara agafen un ritme més lent acompanyat d’un petit balanceig, com el del bressol d’un nadó. A més, el seu cabell blanc com la neu, però abundant, i la seva pell arrugada, mostren aquest temps passat que inevitablement mai es podrà recuperar.
Els seus ulls ametllats s’amaguen darrere d’unes ulleres grosses de pasta que no serveixen per fer bonic, com fa la gent d’ara, sinó per veure-hi més clar. És difícil definir el color de l’iris, ja que només s’entreveu per una escletxa finíssima que quasi sembla un fil. Tot i això, els seus ulls reflecteixen una tendresa i una bondat pròpia d’un poeta que amb la seva poesia ha intentat transmetre tot allò que els seus ulls han vist i han viscut. El nas, ample, s’alinea a la perfecció amb la seva boca allargada. Els seus llavis fins i rosats deixen entreveure unes dents desordenades que s’amaguen sota les paraules senzilles, però colpidores, del poeta. Unes paraules que deixa anar a l’aire de manera calmada i pacient, com la persona que recita poesia i la sent profundament.
La seva cara, inexpressiva i de caire serè, contrasta amb les seves mans, bellugadisses, que donen energia i vitalitat a la seva forma d’expressar-se. Per tant, veiem un home que, rodejat de llibres que fulleja com si es tractessin del tresor més preuat, mostra un posat pensador i tendre quan es parla de poesia.  
No és estranya aquesta debilitat per la poesia si ens parem a veure la seva trajectòria com a poeta. Nascut a Valls l’any 1930, va començar a escriure poesia només amb catorze anys, edat en què els nens només pensen en jugar. Això ja el va diferenciar de molts altres vailets de la seva edat i també de la gent més gran, ja que des d’aquell dia no ha deixat mai d’escriure poesia. Home senzill, fill de pagesos, ha dedicat la seva vida, dia rere dia, a escriure una poesia que ell mateix considera com la seva manera “d’anar tornant a la vida”.
Ja des d’un primer moment es va basar en poemes de grans autors (que tenia per casa) com J. M. Prous i Vila o Frederic Pujulà i Vallès. Posteriorment, va adquirir obres d’altres autors que l’han marcat al llarg de la seva vida poètica. Aquí trobaríem els ja coneguts Jacint Verdaguer, Narcís Oller i Joan Maragall. Només el fet de fonamentar la seva poesia en aquests grans autors ens mostra que és un poeta exigent i culte. Un home que llegeix a fons la literatura que arriba, que intenta modernitzar la poesia i que, sobretot, hi reflexiona. És en aquestes reflexions i en aquesta voluntat d’innovar que Gabriel Guasch s’endinsa en textos teòrics de T. S. Eliot, de Joan Ferraté, de J. M. Castellet, de J. E. Cirlot, de Joan Fuster, etc.
Dins del seu ventall poètic trobem, encara que la gent no ho conegui, una gran quantitat d’obres poètiques, de les quals destacaríem: Escric en un cercle (1997), Paral·lels (1999), Conversa fora de context (2000), Implicació (2001), Mirades (2003) i Descripció en blanc (2004). En aquests magnífics reculls, Gabriel Guasch es mostra transparent com l’aigua cristal·lina, ja que ens obre el seu cor i ens endinsa en un mar de sentiments. Els seus temes tenen un gran equilibri formal i expressiu que mostren un marcat caràcter existencial, on hi ronden els temes de la soledat, la recerca personal, la vida i la mort, el record i la nostàlgia o la reflexió sobre el pas del temps.
Tothom pensarà, un cop vista una part de la seva obra, que és un poeta reconegut i valorat per tothom... Doncs, per desgràcia, no. Tots sabem que la poesia no és l’àmbit més estès per la societat, i menys encara pels editors. A aquest aspecte li hem de sumar el fet que el propi Gabriel Guasch no ha volgut mai aprofitar les seves amistats per fer conèixer la seva poesia. Tot i això, ha aconseguit publicar algunes de les seves obres i esbalair a qualsevol persona que hagi llegit, per poc que sigui, algun dels seus poemes.
Com l’hauríem de definir? Com un poeta culte i senzill que sempre ha tingut el cor dividit entre la poesia i el seu petit món: la ciutat de Valls.
        

                                                                                                  Laura Vilamajor Uriz