Era un dia quotidià i tranquil a la ciutat de Tarragona, d’aquells que la
majoria de gent no recorda amb el pas del temps. Tot i això, hi havia un
matrimoni que recordaria aquell dia com un dels més importants de la seva vida.
Els Rossinyol, una parella jove adinerada gràcies a una herència familiar,
havia decidit anar a viure a l’antiga Casa Castellarnau, situada al carrer
Cavallers.
L’home es deia Josep Ramon i era un arquitecte prou conegut a la ciutat.
Ella es deia Eulàlia i era decoradora d’interiors. Ambdós, abans de comprar la
casa, havien donat una premissa essencial: costés allò que costés, la casa
havia de ser reformada tal i com estava abans i, per fer-ho, havien de seguir
unes fotografies que ells posseïen. Un cop reformada la casa, el matrimoni Rossinyol
es va instal·lar.
La casa era enorme i antiga, com es veia ja des d’un principi a la façana
descolorida. L’interior era majestuós, amb un gran saló il·luminat per un llum
elegant; un pati rodejat de plantes que adornaven, a més, unes escales de
pedra; una sala plena de cortines d’un color turquesa i un terra adornat amb
una sanefa, etc. Era la casa que sempre havien desitjat. El que no sabien,
però, era allò que amagava en el seu interior.
El dia transcorria amb normalitat. L’Eulàlia estava emocionada amb la nova
casa i, sobretot, amb una cambra que anteriorment havia estat una sala de ball.
Durant tot el dia van estar col·locant les seves pertinences i netejant la pols,
fins que va arribar la nit. En Josep Ramon i l’Eulàlia se’n van anar a dormir.
A mitja nit, l’Eulàlia es va aixecar sobresaltada. Havia sentit música de piano
que provenia d’una de les sales del primer pis. Espantada, ràpidament va
despertar en Josep Ramon amb unes fortes sacsejades i ell, molest, li va dir:
—Què vols Eulàlia? Són les dotze de la nit,
jo demà m’he de llevar ben d’hora...
—Acabo de sentir música de piano a la
planta de sota— contesta l’Eulàlia encara amb la por al cos.
—Estimada, això no pot ser per dos motius:
primer, perquè només vivim nosaltres en
aquesta casa i, segon, perquè nosaltres no tenim cap piano. Deu ser
música que ve del carrer. Tot i això, si així t’has de quedar més tranquil·la,
baixaré a donar un cop d’ull.
Passats dos minuts, que s’havien fet eterns per l’Eulàlia, en Josep Ramon
torna amb cara de pocs amics i, amb veu mig adormida i mosquejada, remuga:
—No hi havia ningú, ho deus haver somiat. Anem
a dormir...
—D’acord— va contestar l’Eulàlia un xic incrèdula
encara.
L’endemà, tot va transcórrer amb normalitat: en Josep Ramon va anar a treballar,
mentre que l’Eulàlia havia quedat amb uns clients per tal d’ajudar-los a
decorar la casa. Arribada la nit, però, la tranquil·litat va quedar
interrompuda. A les dotze de la matinada, igual que la nit anterior, es va
començar a sentir música de piano a la planta baixa de la casa. Aquest cop,
tant en Josep Ramon com l’Eulàlia estaven desperts, de manera que tots dos van
percebre la melodia. L’Eulàlia, que aquest cop ja fregava la histèria, va dir:
—T’ho havia dit! T’ho havia dit! Hi ha algú
que toca a la planta baixa!!
—És molt estrany— va
contestar en Josep Ramon, que no se’n feia creus.
En Josep Ramon, decidit, va començar a baixar les escales que donaven a la
planta baixa i, darrere, l’Eulàlia el seguia amb pas indecís. Quan ja eren baix, van escoltar que la música
provenia de la sala de les cortines turquesa. Poc a poc, van obrir la porta,
intentant que el grinyol quedés ofegat per la música. Quan la van obrir, però,
va succeir un fet ben estrany: es va sentir un soroll semblant a la d’una
persona sobresaltada que retira un escambell, la música va deixar de sonar i, a
més, la porta que estava a l’altra banda de la sala es va obrir.
Ambdós, espantats, van trucar ràpidament a la policia i li van explicar els
fets succeïts. Des de l’altra banda del telèfon, mig mofa, el policia els va
dir:
—Això deu ser el fantasma que ronda per la
Casa Castellarnau. La llegenda diu que la família Castellarnau va tenir una
filla que, quan era petita, es va posar molt i molt malalta. La nena no podia
sortir mai de casa i sempre estava reclosa en una de les habitacions de la
casa: la sala del piano. La nena es passava dia i nit tocant el piano fins que,
al cap de pocs anys, va morir.
Quan van escoltar aquesta història, en Josep Ramon i l’Eulàlia es van
espantar molt. Podia ser que tinguessin un fantasma a casa seva? I si era així:
per què sonava un piano si no n’hi havia cap en tota la casa? Cap dels dos volia
anar-se’n a dormir. Havien de resoldre el problema. Es van passar la nit
desvetllats pensant què havien de fer perquè el suposat fantasma marxés i els
deixés en pau. Finalment, en un d’aquells intents desesperats en què busques
qualsevol cosa que et pugui ajudar, l’Eulàlia va agafar les fotografies que
tenia de l’antiga Casa Castellarnau. Mirant i mirant, va veure que, a la sala
on havien sentit la música, anteriorment hi havia hagut, realment, un piano de
cua majestuós que ocupava el bell mig de la cambra. En aquest precís instant l’Eulàlia
va veure clara la solució. Ells havien reconstruït la casa tal i com era quan
hi vivia la família Castellarnau, però s’havien deixat una cosa essencial: el
piano. Podia ser que el fantasma busqués el seu estimat piano? L’Eulàlia estava
convençuda de que sí.
El dia següent, en Josep Ramon i l’Eulàlia van contactar amb un col·leccionista
molt conegut a la ciutat de Tarragona, ja que coneixia, a més, totes les
famílies que vivien a la Part Alta de la ciutat. Un cop allí, l’Eulàlia li va
ensenyar la fotografia del piano i li va demanar si sabia on podia trobar
aquest instrument de música. El col·leccionista, amb una mitja rialla d’aquelles
que et glacen la sang, va dir: “Avui esteu de sort”. Amb pas decidit, el
venedor els va portar cap a la rebotiga i els hi va ensenyar un piano de cua,
igual que el de la fotografia, que portava gravat en un lateral el cognom de la
família Castellarnau. Els Rossinyol, entusiasmats, van comprar el piano i,
ràpidament, van manar que el duguessin a casa seva.
Un cop a casa, van assegurar-se, mil·límetre a mil·límetre, que el piano
estava col·locat tal i com sortia a la fotografia. Ara sí, tant ells com la
filla de la família Castellarnau podien esta tranquils: la casa representava,
racó per racó, aquella mansió que un dia havia estat d’una de les famílies més
importants de la ciutat de Tarragona.
Per fi, després de dues nits plenes de sorpreses, aquella matinada van
poder dormir tranquils a la seva nova casa.
