Com bé va dir un dia el propi Gabriel Guasch a l’escriptor
i traductor Joan Cavallé, ell és un home que “té anys”. En una visió general,
això es nota pel seu caminar tentinejant que ens mostra com les seves cames ja
estan cansades de tant voltar pel món, de manera que ara agafen un ritme més
lent acompanyat d’un petit balanceig, com el del bressol d’un nadó. A més, el
seu cabell blanc com la neu, però abundant, i la seva pell arrugada, mostren
aquest temps passat que inevitablement mai es podrà recuperar.
Els seus ulls ametllats s’amaguen darrere d’unes
ulleres grosses de pasta que no serveixen per fer bonic, com fa la gent d’ara,
sinó per veure-hi més clar. És difícil definir el color de l’iris, ja que només
s’entreveu per una escletxa finíssima que quasi sembla un fil. Tot i això, els
seus ulls reflecteixen una tendresa i una bondat pròpia d’un poeta que amb la
seva poesia ha intentat transmetre tot allò que els seus ulls han vist i han
viscut. El nas, ample, s’alinea a la perfecció amb la seva boca allargada. Els
seus llavis fins i rosats deixen entreveure unes dents desordenades que s’amaguen
sota les paraules senzilles, però colpidores, del poeta. Unes paraules que
deixa anar a l’aire de manera calmada i pacient, com la persona que recita
poesia i la sent profundament.
La seva cara, inexpressiva i de caire serè,
contrasta amb les seves mans, bellugadisses, que donen energia i vitalitat a la
seva forma d’expressar-se. Per tant, veiem un home que, rodejat de llibres que
fulleja com si es tractessin del tresor més preuat, mostra un posat pensador i
tendre quan es parla de poesia.
No és estranya aquesta debilitat per la poesia si
ens parem a veure la seva trajectòria com a poeta. Nascut a Valls l’any 1930,
va començar a escriure poesia només amb catorze anys, edat en què els nens
només pensen en jugar. Això ja el va diferenciar de molts altres vailets de la
seva edat i també de la gent més gran, ja que des d’aquell dia no ha deixat mai
d’escriure poesia. Home senzill, fill de pagesos, ha dedicat la seva vida, dia
rere dia, a escriure una poesia que ell mateix considera com la seva manera “d’anar
tornant a la vida”.
Ja des d’un primer moment es va basar en poemes de
grans autors (que tenia per casa) com J. M. Prous i Vila o Frederic Pujulà i
Vallès. Posteriorment, va adquirir obres d’altres autors que l’han marcat al
llarg de la seva vida poètica. Aquí trobaríem els ja coneguts Jacint Verdaguer,
Narcís Oller i Joan Maragall. Només el fet de fonamentar la seva poesia en
aquests grans autors ens mostra que és un poeta exigent i culte. Un home que
llegeix a fons la literatura que arriba, que intenta modernitzar la poesia i
que, sobretot, hi reflexiona. És en aquestes reflexions i en aquesta voluntat d’innovar
que Gabriel Guasch s’endinsa en textos teòrics de T. S. Eliot, de Joan Ferraté,
de J. M. Castellet, de J. E. Cirlot, de Joan Fuster, etc.
Dins del seu ventall poètic trobem, encara que la
gent no ho conegui, una gran quantitat d’obres poètiques, de les quals
destacaríem: Escric en un cercle (1997),
Paral·lels (1999), Conversa fora de context (2000), Implicació (2001), Mirades (2003) i Descripció
en blanc (2004). En aquests magnífics reculls, Gabriel Guasch es mostra
transparent com l’aigua cristal·lina, ja que ens obre el seu cor i ens endinsa
en un mar de sentiments. Els seus temes tenen un gran equilibri formal i
expressiu que mostren un marcat caràcter existencial, on hi ronden els temes de
la soledat, la recerca personal, la vida i la mort, el record i la nostàlgia o
la reflexió sobre el pas del temps.
Tothom pensarà, un cop vista una part de la seva
obra, que és un poeta reconegut i valorat per tothom... Doncs, per desgràcia,
no. Tots sabem que la poesia no és l’àmbit més estès per la societat, i menys
encara pels editors. A aquest aspecte li hem de sumar el fet que el propi
Gabriel Guasch no ha volgut mai aprofitar les seves amistats per fer conèixer
la seva poesia. Tot i això, ha aconseguit publicar algunes de les seves obres i
esbalair a qualsevol persona que hagi llegit, per poc que sigui, algun dels
seus poemes.
Com l’hauríem de definir? Com un poeta culte i senzill
que sempre ha tingut el cor dividit entre la poesia i el seu petit món: la
ciutat de Valls.
Laura Vilamajor Uriz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada