"El piano perdut" (in media res)

—Ho has sentit Josep Ramon?

—El què Eulàlia?

—Acabo de sentir música de piano a la planta de sota!

—Estimada, això no pot ser per dos motius: primer, perquè només vivim nosaltres en aquesta casa i, segon, perquè nosaltres no tenim cap piano.

—Doncs jo acabo de sentir música de piano. No estic pas boja!

—Deu ser música que ve del carrer. Tot i això, si així t’has de quedar més tranquil·la, baixaré a donar un cop d’ull.

Aquest home es pensava que tenia al·lucinacions, però jo sabia el que havia sentit.

—No hi havia ningú, ho deus haver somiat. Anem a dormir…

—D’acord. Potser sí que estava somiant…

Devia estar nerviosa. Aquesta era la primera nit a la nova casa i encara no hi estava acostumada. Havíem estat masses anys a l’altre pis i ara ens havíem d’adaptar a la nova casa. A més estava cansada. Havíem arribat aquell matí i havíem estat tot el dia traginant trastos i netejant la pols que hi havia a tota la casa. Ara era hora de dormir, demà seria un altre dia.

[...]

Per fi, ja era a casa. Avui havia estat un dia molt normal. M’havia tocat ajudar a decorar la casa d’una família de la Part Alta de la ciutat, prop del nostre carrer. En Josep Ramon encara era a la feina, però no tardaria en arribar. Només entrar per la porta m’havia envaït una sensació càlida i acollidora. M’encantava la casa. Sempre havia volgut viure a l’antiga Casa Castellarnau, situada al carrer Cavallers. Era un habitatge enorme i antic, com es veia ja des d’un principi a la façana descolorida. L’interior era majestuós, amb un gran saló il·luminat per un llum elegant; un pati rodejat de plantes que adornaven, a més, unes escales de pedra; una sala plena de cortines d’un color turquesa i un terra adornat amb una sanefa...

[...]

Era hora d’anar a dormir.

—Bona nit estimat!

—Bona nit cuca, que descansis.

[...]

—Ho has sentit Josep Ramon?

—Sí…

—T’ho havia dit! T’ho havia dit! Hi ha algú que toca a la planta baixa!!

—És molt estrany. Vaig a mirar-ho.

En Josep Ramon, decidit, havia començat a baixar les escales que donaven a la planta baixa, mentre jo el seguia amb pas indecís. Ja erem baix. La música provenia de la sala de les cortines de color turquesa. En Josep Ramon va obrir la porta poc a poc, intentant que el grinyol quedés ofegat per la música. Quan la vam obrir, però, es va sentir un soroll semblant a la d’una persona sobresaltada que retira un escambell, la música va deixar de sonar i, a més, es va obrir la porta que estava a l’altra banda de la sala.

Estava molt espantada. En Josep Ramon acabava de trucar a la policia.

—Què t’ha dit el policia?

—Diu que qui toca el piano deu ser el fantasma que ronda per la Casa Castellarnau. M’ha explicat que fa molts anys la família Castellarnau va tenir un filla que es va posar molt i molt malalta i que, com no podia sortir de casa, es dedicava a tocar el piano. També m’ha dit que aquesta nena es va morir al cap de pocs anys. Crec que mentre m’ho explicava reia per sota del nas...

—Què dius ara? I què hem de fer?

—Si realment hi ha un fantasma, hem de buscar alguna solució.

Realment podia ser que tinguéssim un fantasma a casa? I si era així: per què sonava un piano si no en teníem cap? Cap dels dos volíem anar a dormir. Havíem d’arreglar la situació. En Josep Ramon estava preocupat i pensatiu, se li notava. Vaig decidir anar a buscar les fotografies que teníem de l’antiga Casa Castellarnau i, quan vaig acabar de mirar-les, vaig veure que hi havia alguna cosa diferent.

—Josep Ramon, crec que ja sé que passa!

—Com dius Eulàlia?

—Estava mirant les fotografies que tenim de quan hi vivien els Castellarnau i, s’hi t’hi fixes, en aquesta sala abans hi havia un piano de cua majestuós que ocupava el bell mig de la cambra!

—Tens tota la raó! Pot ser que hi tingui alguna cosa a veure?

Jo estava convençuda de que sí. D’aquesta manera, l’endemà vam contactar amb un col·leccionista molt conegut a la ciutat de Tarragona, ja que coneixia, a més, totes les famílies que vivien a la Part Alta de la ciutat. Un cop allí, li vam ensenyar la fotografia del piano i li vam demanar si sabia on podíem trobar aquell instrument de música. El col·leccionista, amb una mitja rialla d’aquelles que et glacen la sang, ens va dir: “Avui esteu de sort”. Amb el pas decidit, el venedor ens va portar cap a la rebotiga i ens va ensenyar un piano de cua igual que el de la fotografia. Era un piano de color marró, esvelt, que duia gravat en un lateral el cognom de la família Castellarnau. Només mirar el piano podies saber que era un instrument que, en la seva època, havia estat utilitzat moltes vegades per algú que, dia rere dia, havia viscut per la música. Només veure’l, vam dir-li al col·leccionista que el compràvem.

Un cop a casa, vam assegurar-nos, mil·límetre a mil·límetre, que el piano estava col·locat tal i com sortia a la fotografia. Ara sí, tant nosaltres com la filla de la família Castellarnau podíem estar tranquils: la casa representava, racó per racó, aquella mansió que un dia havia estat d’una de les famílies més importants de la ciutat de Tarragona.