Al
notari el dia després de la mort d’Amadeu Forcadell. A la sala hi ha els tres
fills, l’Èlia i una dona desconeguda. La Clemència i l’Andreu ploren
desconsoladament la mort del seu avi mentre els altres estan enraonant.
Andreu: – Germaneta, Clemència, no et preocupis
sortirem endavant. L’avi era molt vell, ha viscut i ha treballat molt.
Clemència: (amb
veu plorosa entre singlots) –Sí, potser tens raó. Ara hem d’estar més units
que mai. Som una família i entre els tres podrem portar el restaurant endavant.
Cristian: (amb
arrogància) –Sou uns bledes, ploramiques! Aquí plorant per un vell... El
que hem de fer és vendre el restaurant al rus! Repartim la pela i adéu Andreu! Bon voyage!
Andreu: (molt
enfadat) – No sé com pots dir aquestes coses! No estimaves l’avi? Sang
freda!
(Entra
Maria Cinta corrent per la porta)
Maria Cinta: (Molt
exaltada) –Andreu, Andreu! Vinc de l’hospital que m’han donat els resultats
de l’autòpsia! (es fica la mà al cor)
No ha estat una mort natural! (alçant encara
més la veu) L’han intoxicat!
Clemència: – Però que dius?! Qui ho ha fet?
Cristian no hauràs sigut tu?
Maria Cinta: – Sí, sí. Jo l’altre dia el vaig
veure parlar amb el rus fora del restaurant! Ja ho devia tenir tot planejat...
Cristian: – Però que dius! Què en treia de
matar-lo si li quedaven quatre dies! Vull los diners, sí, però no per matar-lo.
(Es
segueixen barallant i mentre l’Èlia es dirigeix al públic, els altres no
l’escolten)
Èlia: – Colla de beneits! Aquí l’única que ho té
tot planejat sóc jo! L’avi em va prometre el mar i el cel, perquè m’estimava. Tot per a mi. Una mort
ràpida i llestos! (rialla malèfica). Tots els diners per a mi!
(L’Èlia
torna amb la família)
Andreu: – Ja prou de discutir i divagar! Hem de
trucar la policia i venjar la mort de l’avi. (Es dirigeix a Cristian) Per un cop no siguis tan ambiciós i pensa
en la família.
Èlia: – Algú coneix aquella dona d’allà? Jo no
l’havia vist mai...
Maria Cinta: – No sé qui és! Aquí només hauria de
ser la família.
Cristian: – Doncs tu i l’Èlia no ho sou.
Èlia: – No em toquis els pebrots! He estat al
costat de l’avi sempre i l’he cuidat molt millor que tu!
(Entra
el notari a la sala)
Notari: – Què és aquest rebombori? Silenci
sisplau! (s’asseu) Què fa tanta gent
aquí? Si l’herència és per una sola persona. Bé, anem per feina.
(Els
nets queden bocabadats. La Maria Cinta creua els dits. L’Èlia riu per sota el
nas. L’Andreu i la Clemència continuen plorant)
Notari: – Amadeu Forcadell deixa la seua herència
amb el restaurant inclòs a una única persona, aquesta és Amèlia Forcadell.
(Tots
queden sorpresos i comencen a cridar)
Tots els fills: – Qui és aquesta? És un error!!!
No pot ser!
(La
dona desconeguda s’aproxima a la família)
Amèlia: – Sóc jo. Us dec una explicació. El vostre
avi sempre m’ha tingut amagada per por a les males llengües. Jo sóc filla
d’ell. Fa molts i molts anys, quan el pare estava de vacances, a una fira va
conèixer la meua mare. Va sorgir un amor prohibit i el fruit d’aquest sóc jo.
Clar, ell ja estava casat i no podia explicar-ho, arruïnaria la seua reputació.
Així que ho ha amagat tots aquests anys, però ens hem continuat veient molt sovint.
Ell m’estimava molt, sóc la filla que mai ha tingut.
Cristian: – S’ho queda tot una filla, borda! La
que em faltava! (riu)
(Es
senten los plors de la Clemència)
Clemència: – Però com pot ser? (entre singlot i singlot) L’avi mai ens
havia parlat de tu... I a mi l’avi sempre m’ho explicava tot! (Torna a posar-se a plorar desconsoladament)
Maria Cinta: – Sí home! El que ens faltava... Una
filla bastarda que sigui la propietària del restaurant! (Aixeca el to de veu) De tots nosaltres, qui es mereix més
l’herència és l’Andreu, que és l’únic que ha portat endavant el restaurant tot
aquest temps!! No pot venir ara una nena de ciutat a prendre-li el restaurant
al meu marit!! Andreu, digues alguna cosa per l’amor de Déu!!
Andreu: (parlant
amb veu baixa, com si parlés per ell mateix) – No entenc l’avi... Tant que
t’he ajudat al restaurant... Tantes hores que he invertit quan tu ja no el
podies dur... Per què m’ho fas això...?
Cristian: – Guaita’l el teu Andreu, Maria Cinta!
Com vols que l’herència sigui per a ell si és un titella! Només serveix per ser
manat! (riu) L’avi us ha deixat a
tots amb un pam de nas oi? Doncs us foteu!
Clemència:
(amb la veu entretallada) – Escolta que a tu tampoc t’ha deixat res!
Cristian: (amb
to burleta) – I bé que ha fet! Si m’ho hagués deixat a mi, a hores d’ara el
restaurant ja estaria en mans del rus! (amb
to mig enfadat) A mi tan me fa el punyeter restaurant, jo només volia
peles.. Però veig que aquest vell ens ha deixat a dos veles!
(Es
segueixen barallant i mentre l’Èlia es dirigeix al públic, els altres no
l’escolten)
Èlia: (en to
molt enfadat) – No m’ho puc creure! Iaio de merda! T’ho he donat tot! Et
vaig donar amor i et vaig cuidar més que ningú! M’ho havies promès! M’havies
dit que tot seria per a mi, per a la teua estimada Èlia!! Ara sí que no me’n penedeixo
d’haver-te matat! T’ho mereixes, és la meua venjança...!!
(L’Èlia
torna amb la família)
Amèlia: – Em sap greu nois, jo no volia que hi
hagués baralles familiars per culpa meua.. Jo no sabia que el meu pare m’ho
deixaria tot a mi!
Èlia: – Tu calla bastarda! No has estat pas tu qui
ha cuidat durant tots aquests anys l’avi!
Maria Cinta: – Ni has estat tu qui ha dedicat tota
la seua vida al restaurant!
Clemència: – Deixeu-la en pau, ella no té la
culpa...
(L’Andreu
assenteix amb el cap)
Cristian: – I es pot saber què en penses fer del
restaurant? Jo si vols et presento un rus que el vol comprar, podem anar a
mitges...
Amèlia: – No, no vull parlar amb cap rus. El meu
pare volia que el restaurant seguís sent com ell sempre l’havia dut: un restaurant
de poble, on la gent anava a dinar perquè sentia el caliu dels treballadors. Un
restaurant on la gent era tractada amb molta amabilitat i on a la tarda es
feien tertúlies i es jugava a cartes. Un restaurant familiar, sí, això és el
que ell volia i, per tant, el que jo vull que sigui. Sé que ara potser abusaré
de tot això que m’ha deixat el meu pare, l’Amadeu Forcadell, però vull fer-vos
una proposta. Sé de sobres qui sou tots i quin paper jugueu dins del restaurant.
Jo no puc deixar la meua vida a ciutat i no em puc fer càrrec jo sola del
restaurant. Voldria, si vosaltres estiguéssiu disposats, que treballéssiu al
restaurant.
Cristian: (amb
to de sorpresa) – Com??
Amèlia: – Sí. Vull que l’Andreu segueixi sent el
cuiner del restaurant, que tu Cristian, comencis a treballar en aquest negoci
familiar i que la Clemència també entri a formar part del restaurant. Vull que
tot això segueixi igual, l’única cosa que canviarà és que l’amo ja no serà el
meu pare, sinó que ho seré jo.
Maria Cinta: – Però que s’ha cregut aquesta mala
pècora??
Cristian: (aixecant
la veu) – Jo treballar? Ni pensaments!!
Amèlia: – No estic dient que ho decidiu ara.
Encara seré uns dies pel poble, així que quan hagueu pres una decisió, veniu-me
a buscar al restaurant. Crec que el meu pare estaria content de veure que tots
seguiu al restaurant.
Sense dir res més, l’Amèlia, amb pas tranquil,
surt per la porta. La Clemència es posa a plorar altra vegada i amb pas
tremolós, marxa del notari. La Maria Cinta agafa l’Andreu d’una revolada, i amb
pas indignat l’una i amb pas pensatiu l’altre, marxen de la sala. En Cristian,
amb una rialla a la boca, marxa sense dir res. Finalment, queda a la sala
l’Èlia, que es queda allí palplantada sense saber què fer.
