"El piano perdut" (començat pel final)

Pausadament i amb cara de cansats, l’Eulàlia i en Josep Ramon van pujar les escales cap a la seva habitació. Per fi, després de dues nits plenes de sorpreses, podrien dormir tranquils a la seva nova casa.

[...]

Els esdeveniments havien succeït feia un parell de dies a la ciutat de Tarragona. El matrimoni Rossinyol, un parella adinerada gràcies a una herència familiar, havia decidit anar a viure a l’antiga Casa Castellarnau, situada al carrer Cavallers.

En Josep, arquitecte, i l’Eulàlia, decoradora d’interiors, sempre havien desitjat viure a l’antiga Casa Castellarnau. El motiu pel qual volien aquella casa és una història molt llarga que va passar fa molts anys. La qüestió és que tot i voler la casa, havien donat una premissa essencial abans de comprar-la: costés allò que costés, la casa havia de ser reformada tal i com estava abans i, per fer-ho, havien de seguir unes fotografies que ells posseïen.

Un cop instal·lats, van escodrinyar cada indret de la casa: era enorme i antiga, com es veia ja des d’un principi a la façana descolorida. L’interior era majestuós, amb un gran saló il·luminat per un llum elegant; un pati rodejat de plantes que adornaven, a més, unes escales de pedra; una sala plena de cortines d’un color turquesa i un terra adornat amb una sanefa, etc. Era la casa que sempre havien desitjat. Qui els hi hauria dit, en aquell precís instant, que viurien una història com la que van viure.

Tots els esdeveniments van ocórrer a la nit, ja que el dia havia estat molt normal pel matrimoni: s’havien passat tot el matí i tota la tarda col·locant les seves pertinences i netejant la pols. Quan va arribar la nit, però, van començar els fets. A mitja nit, l’Eulàlia va sentir, de sobte, que una música de piano començava a sonar en una de les sales del primer pis. Espantada, ràpidament va despertar en Josep Ramon amb unes fortes sacsejades i ell, tot i que estava adormit i l’endemà s’aixecava aviat, va baixar de mala gana a veure què passava.

Quan va tornar passats dos minuts, que s’havien fet eterns per l’Eulàlia, en Josep Ramon va dir que no hi havia ningú, de manera que se’n van anar a dormir altra vegada.

L’endemà, tot va transcórrer amb normalitat: en Josep va anar a treballar i l’Eulàlia va quedar amb uns clients per tal d’ajudar-los a decorar la casa.  Arribada la nit, però, la tranquil·litat va tornar a quedar interrompuda. A les dotze de la matinada, igual que la nit anterior, es va començar a sentir música de piano a la planta baixa de la casa. Aquest cop, tant en Josep Ramon com l’Eulàlia estaven desperts, de manera que tots dos van percebre la melodia. L’Eulàlia aquest cop ja fregava l’histèria, mentre en Josep Ramon no entenia què estava passant. Decidit, en Ramon va començar a baixar les escales que donaven a la planta baixa i l’Eulàlia, per no quedar-se sola, el va seguir. Quan eren baix, van escoltar que la música provenia de la sala de les cortines turquesa. Poc a poc, van obrir la porta, intentant que el grinyol  quedés ofegat per la música. Quan la van obrir, però, va succeir un fet ben estrany: es va sentir un soroll semblant a la d’una persona sobresaltada que retira un escambell, la música va deixar de sonar i, a més, la porta que estava a l’altra banda de la sala es va obrir.

Ambdós, espantats, van trucar a la policia que, mig mofant-se, els va explicar que en aquella casa hi havia el fantasma de la filla de la família Castellarnau. Quan van escoltar això, en Josep Ramon i l’Eulàlia es van espantar molt. Podia ser que tinguessin un fantasma a casa seva? I si era així: per què sonava un piano si no n’hi havia cap en tota la casa? Cap dels dos volia anar-se’n a dormir. Havien de resoldre el problema. Es van passar la nit desvetllats pensant què havien de fer perquè el suposat fantasma marxés i els deixés en pau. Finalment, en un d’aquells intents desesperats en què busques qualsevol cosa que et pugui ajudar, l’Eulàlia va agafar les fotografies que tenia de l’antiga Casa Castellarnau. Mirant i mirant, va veure que, a la sala on havien sentit la música, anteriorment hi havia hagut, realment, un piano de cua majestuós que ocupava el bell mig de la cambra. En aquest precís instant l’Eulàlia va veure clara la solució. Ells havien reconstruït la casa tal i com era quan hi vivia la família Castellarnau, però s’havien deixat una cosa essencial: el piano. Podia ser que el fantasma busqués el seu estimat piano? L’Eulàlia estava convençuda de que sí.

El dia següent, en Josep Ramon i l’Eulàlia van contactar amb un col·leccionista molt conegut a la ciutat de Tarragona, ja que coneixia, a més, totes les famílies que vivien a la Part Alta de la ciutat. Un cop allí, l’Eulàlia li va ensenyar la fotografia del piano i li va demanar si sabia on podia trobar aquest instrument de música. El col·leccionista, amb una mitja rialla d’aquelles que et glacen la sang, va dir: “Avui esteu de sort”. Amb pas decidit, el venedor els va portar cap a la rebotiga i els hi va ensenyar un piano de cua, igual que el de la fotografia, que portava gravat en un lateral el cognom de la família Castellarnau. Els Rossinyol, entusiasmats, van comprar el piano i, ràpidament, van manar que el duguessin a casa seva. Un cop a casa, van assegurar-se, mil·límetre a mil·límetre, que el piano estava col·locat tal i com sortia a la fotografia.

I ara, hores més tard de tots els esdeveniments, en Josep Ramon i l’Eulàlia ja eren el llit, dormint, i qui sap si somiant amb la pianista fantasma.