Un final ràpid

Estava davant del Balcó del Mediterrani, un dels llocs més bonics de Tarragona. Decidit, l’home va passar les dues cames davant de la barana que protegia els nens que sempre s’abocaven a veure l’escut de la ciutat. Amb els ulls closos, va respirar profundament la brisa del mar i, amb delicadesa, es va deixar caure.

L’endemà, el diari publicava: «Un ciutadà de Tarragona que es deia Albert es va tirar ahir al matí daltabaix del Balcó del Mediterrani. Era un home de 54 anys que, després de treballar molts anys en una empresa, havia estat acomiadat. A més, el banc feia dies que li havia comunicat que ell i la seva família (estava casat i tenia tres fills) havien d’abandonar la seva casa, ja que no pagaven l’hipoteca. L’home, desesperat per la situació que estava vivint, no havia aguantat més».

El piano perdut (focalització zero i narrador omniscient)

Era un dia quotidià i tranquil a la ciutat de Tarragona. La gent s’apressava a anar a la feina o simplement passejava, gaudint de l’aire fresc. Dins d’aquest ambient, però, hi havia una parella de joves (l’Eulàlia, que treballava com a decoradora d’interiors,  i en Josep Ramon, que era un arquitecte prou conegut a la ciutat) que veia aquell dia com un dels més importants de la seva vida. Acabaven de comprar, gràcies a una herència familiar, l’antiga Casa Castellarnau, situada al carrer Cavallers. La parella, però, abans de comprar la casa, havien donat una premissa essencial: costés allò que costés, la casa havia de ser reformada tal i com estava abans. Per fer-ho, havien de seguir unes fotografies que ells posseïen.

Un cop eren davant la casa, ambdós van veure que era antiga, ja que la façana principal estava molt descolorida. Dins, però, van observar que era una casa gran i majestuosa, amb un gran saló il·luminat per un llum elegant; un pati rodejat de plantes que adornaven, a més, unes escales de pedra; una sala plena de cortines d’un color turquesa amb terra adornat de sanefes, etc. El que no sabien, però, era allò que amagava en el seu interior.

Arribada la nit, en Josep Ramon i l’Eulàlia se’n van anar a dormir. A mitja nit, una música de piano va començar a sonar en una de les sales del primer pis. L’Eulàlia, que ho havia sentit, es va aixecar sobresaltada i, ràpidament, va despertar en Josep Ramon amb unes fortes sacsejades i ell, tot i que estava adormit i l’endemà s’aixecava aviat, va baixar de mala gana a veure què passava.

En Josep Ramon va baixar i, quan va veure que no hi havia ningú, va tornar a pujar les escales mentre tirava renecs.  Quan l’Eulàlia va veure que el seu marit pujava amb cara de pocs amics, va entendre que no hi havia ningú i que era millor anar-se’n a dormir.

L’endemà, el matí i la tarda van transcórrer amb normalitat: en Josep Ramon va anar a treballar i l’Eulalia va quedar amb uns clients per tal d’ajudar-los a decorar la casa. Mentre el matrimoni estava treballant, la casa es va quedar buida i hi regnava un gran silenci. Arribada la nit, però, la tranquil·litat va quedar interrompuda. A les dotze de la matinada, igual que la nit anterior, una música de piano trista i melangiosa va començar a sonar a la planta baixa de la casa. En Josep Ramon, incrèdul, es va aixecar. L’Eulàlia, que no havia pogut adormir-se, estava atònita i amb els nervis a flor de pell. Decidit, en Josep Ramon va començar a baixar les escales que donaven a la planta baixa i l’Eulàlia, per no quedar-se sola, el va seguir. Quan eren baix, van escoltar que la música provenia de la sala de les cortines turquesa. Quan van obrir la porta, va succeir un fet ben estrany: es va sentir un soroll semblant a la d’una persona sobresaltada que retira un escambell; la música, que havia estat sonant durant una bona estona, es va acabar; i la porta que estava a l’altra banda de la sala es va obrir.

La parella, espantada, va trucar a la policia que, mig mofant-se i pensant-se que estaven bojos, els va explicar que en aquella casa hi havia el fantasma de la filla de la família Castellarnau. En Josep Ramon no s’ho acabava de creure. L’Eulàlia, en canvi, no parava de preguntar-se si podia ser que tinguessin un fantasma. I si era així: per què sonava un piano si no n’hi havia cap en tota la casa? Cap dels dos volia anar-se’n a dormir. Havien de resoldre el problema. Es van passar la nit desvetllats pensant què havien de fer perquè el suposat fantasma marxés i els deixés en pau. Finalment, en un d’aquells intents desesperats en què busques qualsevol cosa que et pugui ajudar, l’Eulàlia va agafar les fotografies que tenia de l’antiga Casa Castellarnau. Mirant i mirant, va veure que, a la sala on havien sentit la música, anteriorment hi havia hagut, realment, un piano de cua majestuós que ocupava el bell mig de la cambra. En aquest precís instant l’Eulàlia va veure clara la solució. Ells havien reconstruït la casa tal i com era quan hi vivia la família Castellarnau, però s’havien deixat una cosa essencial: el piano. L’Eulàlia, que no anava pas errada, estava convençuda que el fantasma estava buscant el seu estimat piano.

L’endemà, el matrimoni va contactar amb un col·leccionista molt conegut a Tarragona. Quan els Rossinyol van entrar, el col·leccionista va veure que la parella feia ulleres, com si portessin dies sense dormir. L’Eulàlia, nerviosa, li va ensenyar la fotografia del piano i li va demanar si sabia on podia trobar aquest instrument.  El col·leccionista, amb una mitja rialla d’aquelles que et glacen la sang, va dir: “Avui esteu de sort”. Estava sorprès de que aquells joves busquessin aquell piano. Ràpidament, els va acompanyar cap a la rebotiga i els hi va ensenyar l’instrument, que duia gravat en un lateral el cognom de la família Castellarnau. Els Rossinyol,  entusiasmats, van comprar el piano i van manar que el portessin a casa seva. Un cop a casa, van assegurar-se, mil·límetre a mil·límetre, que el piano estava col·locat tal i com sortia a la fotografia.

Per fi, després de dues nits plenes de sorpreses, el matrimoni Rossinyol va poder dormir tranquil·lament a la seva nova casa.

El piano perdut (focalització interna i narrador personatge principal)

Recordo el dia que vam comprar la Casa Castellarnau, situada al carrer Cavallers, com si fos ahir. 

Era un dia quotidià i tranquil a Tarragona. Hi havia gent que passejava pels carrers mentre d’altres corrien per no arribar tard a la feina. Nosaltres, en canvi, estàvem palplantats davant la casa contemplant aquell recinte majestuós. El meu marit i jo, gràcies a l’herència que ens havia deixat la meva tieta, havíem pogut comprar la casa que sempre havíem desitjat: la Casa Castellarnau. He de dir, però, que abans de comprar la casa havíem donat una premissa essencial: costés allò que costés, la casa havia de ser reformada tal i com estava abans a través d’unes fotografies que posseíem des de feia molt de temps.

Des de fora es veia una casa antiga, ja que la façana estava descolorida. L’interior, però, ens va fascinar només entrar: tenia una gran saló il·luminat per un llum elegant; un pati rodejat de plantes que adornaven, a més, unes escales de pedra; una sala plena de cortines d’un color turquesa amb un terra de sanefes, etc. Era la casa que sempre havíem desitjat.

Durant el dia de la nostra arribada vam estar col·locant les nostres pertinences i netejant la pols. Jo estava molt emocionada. Quan va arribar la nit, però, va començar la nostra aventura. Mentre dormia, vora la mitjanit, em vaig aixecar sobresaltada, ja que havia sentit música de piano en una de les sales del primer pis.

—Ho has sentit Josep Ramon?

—El què Eulàlia?

—Acabo de sentir música de piano a la planta de sota!

—Estimada, això no pot ser per dos motius: primer, perquè només vivim nosaltres en aquesta casa i, segon, perquè nosaltres no tenim cap piano. Deu ser música que ve del carrer. Tot i això, si així t’has de quedar més tranquil·la, baixaré a donar un cop d’ull.

Jo estava convençuda d’allò que havia sentit. Després de dos minut que se m’havien fet eterns, en Josep Ramon va tornar amb cara de pocs amics. Això volia dir que no hi havia ningú i que estava enfadat perquè l’havia despertat per no res... Sense dir res, ens vam posar al llit disposats a dormir.

L’endemà, el matí i la tarda van transcórrer amb normalitat: en Josep Ramon va anar a treballar mentre jo ajudava a decorar la casa d’una família de la Part Alta de la ciutat, prop del nostre carrer. Quan va arribar la nit, però, van tornar a ocórrer esdeveniments estranys. A les dotze de la matinada, igual que la nit anterior, una música de piano va començar a sonar a la planta baixa de la casa. Tant en Josep Ramon com jo, que no havia pogut adormir-me, l’havíem sentit clarament. En aquell moment vaig veure com en Josep Ramon, decidit, començava a baixar les escales que donaven a la planta baixa. Jo, espantada, vaig decidir seguir-lo. Un cop baix, vam veure que la música provenia de la sala de les cortines color turquesa. En Josep Ramon, a poc a poc, va obrir la porta intentant que el grinyol quedés ofegat per la música. Quan la vam obrir, però, es va sentir un soroll semblant a la d’una persona sobresaltada que retira un escambell, la música va deixar de sonar i, a més, es va obrir la porta que estava a l’altra banda de la sala.

En Josep Ramon i jo, espantats, vam trucar a la policia, que, mig mofant-se, ens va explicar que en aquella casa hi havia el fantasma de la filla de la família Castellarnau. Quan vam escoltar això, tots dos vam quedar esmaperduts. El meu cap era un cúmul de preguntes: Podia ser que tinguéssim un fantasma a casa? I si era així: per què sonava un piano si no en teníem cap? Tant el meu marit com jo sabíem que havíem de trobar una solució. Durant tota la nit vam estar pensant què havíem de fer perquè el suposat fantasma marxés. Finalment, en un d’aquells intents desesperats en què busques qualsevol cosa que et pugui ajudar, vaig decidir anar a buscar les fotografies que tenia de l’antiga Casa Castellarnau. Mirant i mirant, vaig veure que, a la sala on havíem sentit la música, anteriorment hi havia hagut un piano de cua que ocupava el bell mig de la cambra. En aquell precís instant vaig veure clara la solució. Nosaltres havíem reconstruït la casa tal i com era quan hi vivia la família Castellarnau, però ens havíem deixat una cosa essencial: el piano. En Josep Ramon no veia clar que aquella fos la causa dels nostres maldecaps, però jo estava convençuda de que sí.

Així, l’endemà vam contactar amb un col·leccionista molt conegut a la ciutat de Tarragona. Un cop allí, li vam ensenyar la fotografia del piano i li vam demanar si sabia on podíem trobar  aquell instrument. El col·leccionista, amb una mitja rialla d’aquelles que et glacen la sang, ens va dir: “Avui esteu de sort”. Ràpidament, el venedor ens va portar cap a la rebotiga i ens va ensenyar un piano de cua que duia gravat en un lateral el cognom de la família Castellarnau. Entusiasmats, vam dir-li al col·leccionista que el compràvem.

Un cop a casa, vam assegurar-nos, mil·límetre a mil·límetre, que el piano estava col·locat tal i com sortia a la fotografia. Ara sí, tant nosaltres com la filla de la família Castellarnau podíem estar tranquils: la casa representava, racó per racó, aquella mansió que un dia havia estat d’una de les famílies més importants de la ciutat de Tarragona. 

El piano perdut (focalització zero i narrador objectiu)

Era un dia tranquil a la ciutat de Tarragona. Hi havia gent que caminava de manera apressada i d’altres que ho feien pausadament. Dins d’aquest ambient, però, hi havia una parella de joves (l’Eulàlia i en Josep Ramon) que estaven palplantats davant d’una casa. Era el matrimoni Rossinyol, que acabava de comprar l’antiga Casa Castellarnau.  

Quan la parella va entrar a la casa, van veure un habitatge gran i majestuós, que tenia un saló il·luminat per un llum elegant; un pati rodejat de plantes que adornaven, a més, unes escales de pedra; una sala plena de cortines d’un color turquesa amb un terra adornat de sanefes... Tot i això, es veia que era una casa antiga perquè la façana estava molt descolorida.  

Arribada la nit, en Josep Ramon i l’Eulàlia van anar a dormir. De sobte, cap a les dotze de la matinada, una música de piano que se sentia a la planta baixa va despertar l’Eulàlia. Ella, ràpidament, va despertar en Josep Ramon amb unes fortes sacsejades.

—Ho has sentit Josep Ramon?

—El què Eulàlia?

—Acabo de sentir música de piano a la planta de sota!

—Estimada, això no pot ser per dos motius: primer, perquè només vivim nosaltres en aquesta casa i, segon, perquè nosaltres no tenim cap piano. Deu ser música que ve del carrer. Tot i això, si així t’has de quedar més tranquil·la, baixaré a donar un cop d’ull.

En Josep Ramon va baixar i, al cap de dos minuts, va tornar a l’habitació. Li va dir a l’Eulàlia que al pis de sota no hi havia ningú i, d’aquesta manera, se’n van anar a dormir.

L’endemà, el matí i la tarda van transcórrer amb normalitat: en Josep Ramon va anar a treballar i l’Eulàlia va quedar amb uns clients per decorar una casa. Quan va arribar la nit, però, van tornar a ocórrer esdeveniments estranys. A les dotze de la matinada, igual que la nit anterior, una música de piano va començar a sonar a la planta baixa de la casa. En Josep Ramon i l’Eulàlia es van despertar. De sobte, el marit va començar a caminar direcció a la planta baixa i, l’Eulàlia, el va seguir. Quan eren baix, van escoltar que la música provenia d’una de les sales. Quan van obrir la porta, va succeir un fet ben estrany: es va sentir un soroll semblant a la d’una persona sobresaltada que retira un escambell, la música es va acabar, i la porta que estava a l’altra banda de la sala es va obrir.

La parella, amb cara de por, ràpidament va trucar a la policia que, mig mofant-se, els va dir:

— Això deu ser el fantasma que ronda per la Casa Castellarnau. La llegenda diu que la família Castellarnau va tenir una filla que, quan era petita, es va posar molt i molt malalta. La nena no podia sortir mai de casa i sempre estava reclosa en una de les habitacions de la casa: la sala del piano. La nena es passava dia i nit tocant el piano fins que, al cap de pocs anys, va morir.

Quan van escoltar aquesta història, en Josep Ramon i l’Eulàlia van fer cara d’espant. Tots dos estaven asseguts sense dir res. Sobtadament, l’Eulàlia es va aixecar precipitadament, com si hagués tingut una idea. Va pujar les escales i, quan era a la seva habitació, va agafar les fotografies que tenia de l’antiga Casa Castellarnau. Passava les imatges, una per una, mirant cada detall. Un cop vistes, va tornar cap baix i, amb una fotografia a la mà, va dir:

—Josep Ramon, crec que ja sé que passa!

—Com dius Eulàlia?

—Estava mirant les fotografies que tenim de quan hi vivien els Castellarnau i, s’hi t’hi fixes, en aquesta sala abans hi havia un piano de cua que ocupava el bell mig de la cambra! Crec que el fantasma està buscant aquest piano. Per tant, si volem que ens deixi en pau, haurem de trobar aquest instrument i portar-lo a casa.

—Segurament tens raó... Demà anirem a parlar amb un col·leccionista molt conegut a Tarragona que segur que ens sap dir on podem trobar aquest piano. Ara, anem a dormir.

L’endemà, el matrimoni Rossinyol va anar a la tenda del col·leccionista. Un cop allí, l’Eulàlia li va ensenyar la fotografia del piano i li va demanar si sabia on el podien trobar. Aquest, amb una mitja rialla, va dir: “Avui esteu de sort”. Amb pas decidit, el venedor els va portar cap a la rebotiga i els hi va ensenyar un piano de cua que portava gravat en un lateral el cognom de la família Castellarnau. El matrimoni, entusiasmat, va comprar el piano i, ràpidament, van manar que el duguessin a casa seva.

Un cop a casa, van assegurar-se, mil·límetre a mil·límetre, que el piano estava col·locat tal i com sortia a la fotografia. Aquella nit, els Rossinyol van anar a dormir i, per primera vegada des de que estaven allí, van poder dormir tranquils.