El piano perdut (focalització interna i narrador personatge principal)

Recordo el dia que vam comprar la Casa Castellarnau, situada al carrer Cavallers, com si fos ahir. 

Era un dia quotidià i tranquil a Tarragona. Hi havia gent que passejava pels carrers mentre d’altres corrien per no arribar tard a la feina. Nosaltres, en canvi, estàvem palplantats davant la casa contemplant aquell recinte majestuós. El meu marit i jo, gràcies a l’herència que ens havia deixat la meva tieta, havíem pogut comprar la casa que sempre havíem desitjat: la Casa Castellarnau. He de dir, però, que abans de comprar la casa havíem donat una premissa essencial: costés allò que costés, la casa havia de ser reformada tal i com estava abans a través d’unes fotografies que posseíem des de feia molt de temps.

Des de fora es veia una casa antiga, ja que la façana estava descolorida. L’interior, però, ens va fascinar només entrar: tenia una gran saló il·luminat per un llum elegant; un pati rodejat de plantes que adornaven, a més, unes escales de pedra; una sala plena de cortines d’un color turquesa amb un terra de sanefes, etc. Era la casa que sempre havíem desitjat.

Durant el dia de la nostra arribada vam estar col·locant les nostres pertinences i netejant la pols. Jo estava molt emocionada. Quan va arribar la nit, però, va començar la nostra aventura. Mentre dormia, vora la mitjanit, em vaig aixecar sobresaltada, ja que havia sentit música de piano en una de les sales del primer pis.

—Ho has sentit Josep Ramon?

—El què Eulàlia?

—Acabo de sentir música de piano a la planta de sota!

—Estimada, això no pot ser per dos motius: primer, perquè només vivim nosaltres en aquesta casa i, segon, perquè nosaltres no tenim cap piano. Deu ser música que ve del carrer. Tot i això, si així t’has de quedar més tranquil·la, baixaré a donar un cop d’ull.

Jo estava convençuda d’allò que havia sentit. Després de dos minut que se m’havien fet eterns, en Josep Ramon va tornar amb cara de pocs amics. Això volia dir que no hi havia ningú i que estava enfadat perquè l’havia despertat per no res... Sense dir res, ens vam posar al llit disposats a dormir.

L’endemà, el matí i la tarda van transcórrer amb normalitat: en Josep Ramon va anar a treballar mentre jo ajudava a decorar la casa d’una família de la Part Alta de la ciutat, prop del nostre carrer. Quan va arribar la nit, però, van tornar a ocórrer esdeveniments estranys. A les dotze de la matinada, igual que la nit anterior, una música de piano va començar a sonar a la planta baixa de la casa. Tant en Josep Ramon com jo, que no havia pogut adormir-me, l’havíem sentit clarament. En aquell moment vaig veure com en Josep Ramon, decidit, començava a baixar les escales que donaven a la planta baixa. Jo, espantada, vaig decidir seguir-lo. Un cop baix, vam veure que la música provenia de la sala de les cortines color turquesa. En Josep Ramon, a poc a poc, va obrir la porta intentant que el grinyol quedés ofegat per la música. Quan la vam obrir, però, es va sentir un soroll semblant a la d’una persona sobresaltada que retira un escambell, la música va deixar de sonar i, a més, es va obrir la porta que estava a l’altra banda de la sala.

En Josep Ramon i jo, espantats, vam trucar a la policia, que, mig mofant-se, ens va explicar que en aquella casa hi havia el fantasma de la filla de la família Castellarnau. Quan vam escoltar això, tots dos vam quedar esmaperduts. El meu cap era un cúmul de preguntes: Podia ser que tinguéssim un fantasma a casa? I si era així: per què sonava un piano si no en teníem cap? Tant el meu marit com jo sabíem que havíem de trobar una solució. Durant tota la nit vam estar pensant què havíem de fer perquè el suposat fantasma marxés. Finalment, en un d’aquells intents desesperats en què busques qualsevol cosa que et pugui ajudar, vaig decidir anar a buscar les fotografies que tenia de l’antiga Casa Castellarnau. Mirant i mirant, vaig veure que, a la sala on havíem sentit la música, anteriorment hi havia hagut un piano de cua que ocupava el bell mig de la cambra. En aquell precís instant vaig veure clara la solució. Nosaltres havíem reconstruït la casa tal i com era quan hi vivia la família Castellarnau, però ens havíem deixat una cosa essencial: el piano. En Josep Ramon no veia clar que aquella fos la causa dels nostres maldecaps, però jo estava convençuda de que sí.

Així, l’endemà vam contactar amb un col·leccionista molt conegut a la ciutat de Tarragona. Un cop allí, li vam ensenyar la fotografia del piano i li vam demanar si sabia on podíem trobar  aquell instrument. El col·leccionista, amb una mitja rialla d’aquelles que et glacen la sang, ens va dir: “Avui esteu de sort”. Ràpidament, el venedor ens va portar cap a la rebotiga i ens va ensenyar un piano de cua que duia gravat en un lateral el cognom de la família Castellarnau. Entusiasmats, vam dir-li al col·leccionista que el compràvem.

Un cop a casa, vam assegurar-nos, mil·límetre a mil·límetre, que el piano estava col·locat tal i com sortia a la fotografia. Ara sí, tant nosaltres com la filla de la família Castellarnau podíem estar tranquils: la casa representava, racó per racó, aquella mansió que un dia havia estat d’una de les famílies més importants de la ciutat de Tarragona.