El piano perdut (focalització zero i narrador omniscient)

Era un dia quotidià i tranquil a la ciutat de Tarragona. La gent s’apressava a anar a la feina o simplement passejava, gaudint de l’aire fresc. Dins d’aquest ambient, però, hi havia una parella de joves (l’Eulàlia, que treballava com a decoradora d’interiors,  i en Josep Ramon, que era un arquitecte prou conegut a la ciutat) que veia aquell dia com un dels més importants de la seva vida. Acabaven de comprar, gràcies a una herència familiar, l’antiga Casa Castellarnau, situada al carrer Cavallers. La parella, però, abans de comprar la casa, havien donat una premissa essencial: costés allò que costés, la casa havia de ser reformada tal i com estava abans. Per fer-ho, havien de seguir unes fotografies que ells posseïen.

Un cop eren davant la casa, ambdós van veure que era antiga, ja que la façana principal estava molt descolorida. Dins, però, van observar que era una casa gran i majestuosa, amb un gran saló il·luminat per un llum elegant; un pati rodejat de plantes que adornaven, a més, unes escales de pedra; una sala plena de cortines d’un color turquesa amb terra adornat de sanefes, etc. El que no sabien, però, era allò que amagava en el seu interior.

Arribada la nit, en Josep Ramon i l’Eulàlia se’n van anar a dormir. A mitja nit, una música de piano va començar a sonar en una de les sales del primer pis. L’Eulàlia, que ho havia sentit, es va aixecar sobresaltada i, ràpidament, va despertar en Josep Ramon amb unes fortes sacsejades i ell, tot i que estava adormit i l’endemà s’aixecava aviat, va baixar de mala gana a veure què passava.

En Josep Ramon va baixar i, quan va veure que no hi havia ningú, va tornar a pujar les escales mentre tirava renecs.  Quan l’Eulàlia va veure que el seu marit pujava amb cara de pocs amics, va entendre que no hi havia ningú i que era millor anar-se’n a dormir.

L’endemà, el matí i la tarda van transcórrer amb normalitat: en Josep Ramon va anar a treballar i l’Eulalia va quedar amb uns clients per tal d’ajudar-los a decorar la casa. Mentre el matrimoni estava treballant, la casa es va quedar buida i hi regnava un gran silenci. Arribada la nit, però, la tranquil·litat va quedar interrompuda. A les dotze de la matinada, igual que la nit anterior, una música de piano trista i melangiosa va començar a sonar a la planta baixa de la casa. En Josep Ramon, incrèdul, es va aixecar. L’Eulàlia, que no havia pogut adormir-se, estava atònita i amb els nervis a flor de pell. Decidit, en Josep Ramon va començar a baixar les escales que donaven a la planta baixa i l’Eulàlia, per no quedar-se sola, el va seguir. Quan eren baix, van escoltar que la música provenia de la sala de les cortines turquesa. Quan van obrir la porta, va succeir un fet ben estrany: es va sentir un soroll semblant a la d’una persona sobresaltada que retira un escambell; la música, que havia estat sonant durant una bona estona, es va acabar; i la porta que estava a l’altra banda de la sala es va obrir.

La parella, espantada, va trucar a la policia que, mig mofant-se i pensant-se que estaven bojos, els va explicar que en aquella casa hi havia el fantasma de la filla de la família Castellarnau. En Josep Ramon no s’ho acabava de creure. L’Eulàlia, en canvi, no parava de preguntar-se si podia ser que tinguessin un fantasma. I si era així: per què sonava un piano si no n’hi havia cap en tota la casa? Cap dels dos volia anar-se’n a dormir. Havien de resoldre el problema. Es van passar la nit desvetllats pensant què havien de fer perquè el suposat fantasma marxés i els deixés en pau. Finalment, en un d’aquells intents desesperats en què busques qualsevol cosa que et pugui ajudar, l’Eulàlia va agafar les fotografies que tenia de l’antiga Casa Castellarnau. Mirant i mirant, va veure que, a la sala on havien sentit la música, anteriorment hi havia hagut, realment, un piano de cua majestuós que ocupava el bell mig de la cambra. En aquest precís instant l’Eulàlia va veure clara la solució. Ells havien reconstruït la casa tal i com era quan hi vivia la família Castellarnau, però s’havien deixat una cosa essencial: el piano. L’Eulàlia, que no anava pas errada, estava convençuda que el fantasma estava buscant el seu estimat piano.

L’endemà, el matrimoni va contactar amb un col·leccionista molt conegut a Tarragona. Quan els Rossinyol van entrar, el col·leccionista va veure que la parella feia ulleres, com si portessin dies sense dormir. L’Eulàlia, nerviosa, li va ensenyar la fotografia del piano i li va demanar si sabia on podia trobar aquest instrument.  El col·leccionista, amb una mitja rialla d’aquelles que et glacen la sang, va dir: “Avui esteu de sort”. Estava sorprès de que aquells joves busquessin aquell piano. Ràpidament, els va acompanyar cap a la rebotiga i els hi va ensenyar l’instrument, que duia gravat en un lateral el cognom de la família Castellarnau. Els Rossinyol,  entusiasmats, van comprar el piano i van manar que el portessin a casa seva. Un cop a casa, van assegurar-se, mil·límetre a mil·límetre, que el piano estava col·locat tal i com sortia a la fotografia.

Per fi, després de dues nits plenes de sorpreses, el matrimoni Rossinyol va poder dormir tranquil·lament a la seva nova casa.