El piano perdut (focalització zero i narrador objectiu)

Era un dia tranquil a la ciutat de Tarragona. Hi havia gent que caminava de manera apressada i d’altres que ho feien pausadament. Dins d’aquest ambient, però, hi havia una parella de joves (l’Eulàlia i en Josep Ramon) que estaven palplantats davant d’una casa. Era el matrimoni Rossinyol, que acabava de comprar l’antiga Casa Castellarnau.  

Quan la parella va entrar a la casa, van veure un habitatge gran i majestuós, que tenia un saló il·luminat per un llum elegant; un pati rodejat de plantes que adornaven, a més, unes escales de pedra; una sala plena de cortines d’un color turquesa amb un terra adornat de sanefes... Tot i això, es veia que era una casa antiga perquè la façana estava molt descolorida.  

Arribada la nit, en Josep Ramon i l’Eulàlia van anar a dormir. De sobte, cap a les dotze de la matinada, una música de piano que se sentia a la planta baixa va despertar l’Eulàlia. Ella, ràpidament, va despertar en Josep Ramon amb unes fortes sacsejades.

—Ho has sentit Josep Ramon?

—El què Eulàlia?

—Acabo de sentir música de piano a la planta de sota!

—Estimada, això no pot ser per dos motius: primer, perquè només vivim nosaltres en aquesta casa i, segon, perquè nosaltres no tenim cap piano. Deu ser música que ve del carrer. Tot i això, si així t’has de quedar més tranquil·la, baixaré a donar un cop d’ull.

En Josep Ramon va baixar i, al cap de dos minuts, va tornar a l’habitació. Li va dir a l’Eulàlia que al pis de sota no hi havia ningú i, d’aquesta manera, se’n van anar a dormir.

L’endemà, el matí i la tarda van transcórrer amb normalitat: en Josep Ramon va anar a treballar i l’Eulàlia va quedar amb uns clients per decorar una casa. Quan va arribar la nit, però, van tornar a ocórrer esdeveniments estranys. A les dotze de la matinada, igual que la nit anterior, una música de piano va començar a sonar a la planta baixa de la casa. En Josep Ramon i l’Eulàlia es van despertar. De sobte, el marit va començar a caminar direcció a la planta baixa i, l’Eulàlia, el va seguir. Quan eren baix, van escoltar que la música provenia d’una de les sales. Quan van obrir la porta, va succeir un fet ben estrany: es va sentir un soroll semblant a la d’una persona sobresaltada que retira un escambell, la música es va acabar, i la porta que estava a l’altra banda de la sala es va obrir.

La parella, amb cara de por, ràpidament va trucar a la policia que, mig mofant-se, els va dir:

— Això deu ser el fantasma que ronda per la Casa Castellarnau. La llegenda diu que la família Castellarnau va tenir una filla que, quan era petita, es va posar molt i molt malalta. La nena no podia sortir mai de casa i sempre estava reclosa en una de les habitacions de la casa: la sala del piano. La nena es passava dia i nit tocant el piano fins que, al cap de pocs anys, va morir.

Quan van escoltar aquesta història, en Josep Ramon i l’Eulàlia van fer cara d’espant. Tots dos estaven asseguts sense dir res. Sobtadament, l’Eulàlia es va aixecar precipitadament, com si hagués tingut una idea. Va pujar les escales i, quan era a la seva habitació, va agafar les fotografies que tenia de l’antiga Casa Castellarnau. Passava les imatges, una per una, mirant cada detall. Un cop vistes, va tornar cap baix i, amb una fotografia a la mà, va dir:

—Josep Ramon, crec que ja sé que passa!

—Com dius Eulàlia?

—Estava mirant les fotografies que tenim de quan hi vivien els Castellarnau i, s’hi t’hi fixes, en aquesta sala abans hi havia un piano de cua que ocupava el bell mig de la cambra! Crec que el fantasma està buscant aquest piano. Per tant, si volem que ens deixi en pau, haurem de trobar aquest instrument i portar-lo a casa.

—Segurament tens raó... Demà anirem a parlar amb un col·leccionista molt conegut a Tarragona que segur que ens sap dir on podem trobar aquest piano. Ara, anem a dormir.

L’endemà, el matrimoni Rossinyol va anar a la tenda del col·leccionista. Un cop allí, l’Eulàlia li va ensenyar la fotografia del piano i li va demanar si sabia on el podien trobar. Aquest, amb una mitja rialla, va dir: “Avui esteu de sort”. Amb pas decidit, el venedor els va portar cap a la rebotiga i els hi va ensenyar un piano de cua que portava gravat en un lateral el cognom de la família Castellarnau. El matrimoni, entusiasmat, va comprar el piano i, ràpidament, van manar que el duguessin a casa seva.

Un cop a casa, van assegurar-se, mil·límetre a mil·límetre, que el piano estava col·locat tal i com sortia a la fotografia. Aquella nit, els Rossinyol van anar a dormir i, per primera vegada des de que estaven allí, van poder dormir tranquils.